Trump: aranzels, terres rares, Groenlàndia, Canadà amb Ucraïna pel mig.

Trump està fent saltar les portades de tot el món amb les seues propostes més agosarades. Boges, en diuen alguns. Parlem hui d’aranzels, Groenlàndia i Canadà. Perquè, realment, encara no he vist ni escoltat res que explique clarament el que hi ha al darrere. Alguns s’acosten una miqueta, pot ser que algú ja ho haja dit o escrit, encara que jo ho haja llegit o vist. Bé, segurament algú ho haurà fet. Però com jo no ho he llegit ni escrit, ho exposaré clarament.

L’objectiu declarat de Trump és reindustrialitzar els EUA.  Sent que els EUA volen reindustrialitzar-se, necessiten dues coses: a) competir amb preus amb la resta del món; b) terres rares i altres matèries primeres, també energia. Sense resoldre aquestes dues qüestions és impossible que es puguen reindustrialitzar, no sols els EUA, també ho necessita la Unió Europea. No he parlat encara dels aranzels, però sí que a aquest blog he anat tractar el tema de per què fallaria a la UE l’intent de crear una indústria dels xips, per a la transició verda i allò que hem anat apuntant a diversos posts val també pel rearmament de la UE que es vol fer ara amb indústria europea: sense energia ni terres rares, no hi haurà res de res. Europa és un cadàver i encara no ho sap. Les terres rares estan en mans de la Xina i això és un gran inconvenient. Perquè la Xina és la fàbrica del món i no les cedirà així com així, menys en la guerra comercial com que té amb el EUA.

Per competir amb preus amb la resta del món i poder industrialitzar un país sempre hi ha hagut un camí: els aranzels. De fet, totes les potències industrials, els països que van aconseguir industrialitzar-se al s. XIX i començament del s. XX ho feren mitjançant aranzels. Açò ho conta perfectament Ha-Joon Chang al seu llibre Kicking Away the Ladder (traduït al castellà com Retirar la escalera). Aquest llibre explica com els països que s’industrialitzaren (especialment el Regne Unit i els EUA) una vegada aconseguit l’avantatge de la industrialització mitjançant aranzels, es dedicaren a predicar el lliure comerç i a combatre els aranzels, tallant d’arrel que altres països pogueren assolir el seu nivell d’industrialització.

Mitjançant l'FMI, el BM, OMC i altres organismes i tractats internacionals han intentat soscavar la sobirania dels països en desenvolupament per tals d’imposar-los el “lliure comerç”, permetre el saqueig de les seues matèries primeres per empreses d’aquests països i impedint-los crear una indústria pròpia. Hi ha altres llibres que ho descriuen molt bé. En especial: El malestar en la globalització de Joseph Stiglitz (premi “Nobel” d’economia) llibre que explica com s’han enfonsat projectes d’industrialització o de crear economies endògenes a països en desenvolupament, espatllades per l’FMI; La paradoxa de la globalització de Dani Rodrik, on ens conta com és impossible que hi haja sobirania nacional, democràcia i globalització, on també trobem una explicació de com els aranzels poden ser necessaris perquè els països desenvolupen indústries i sectors econòmics propis; i un llibre que diu com s’ha forjat les institucions que han establert el sistema neoliberal, Globalists de Quinn Slobodian. Hom després d’aquestes lectures, i d’altres sobre el tema, arriba a la conclusió que el sistema neoliberal és una imposició dels països avançats (occidentals) per mantenir un sistema neocolonial i que un dels principals objectius per fer-ho ha estat criminalitzar els aranzels en nom del “lliure comerç”, que no és més que l’excusa per a l’espoli dels països en desenvolupament.

Les doctrines neoliberals han acabat amb gairebé tota la indústria dels països desenvolupats, mitjançant la desindustrialització i la terciarització de les seues economies. Els països del Primer Món ja no produeixen. Les empreses es van deslocalitzar. Després de congelar els salaris (els salaris reals no han pujat des dels anys '80 del segle passat), de liquidar els drets laborals i d’acabar amb els sindicats i amb les formes d’organització i lluita obrera, les indústries se’n van anar a països on els drets laborals no existiren i els salaris foren irrisoris. Mentrestant als països industrialitzats es terciaritzava l'economia. Només hi havia lloc per a dissenyar i per a les finances. Ara si es vol reindustrialitzar cal tornar als aranzels. No hi ha alternativa a això. Com bé conta JD Vance, vicepresident dels EUA, la globalització era que el Tercer Món fabricaria, posaria la mà d’obra (val a dir el treball esclau), però el Primer Món era qui s’enduria els beneficis i on estarien els llocs de treball de qualitat. Tot això ha fracassat, com reconeix el mateix Vance, i a més la Xina s’ha convertit en superpotència.

El tema dels aranzels és fàcil de resoldre. És una decisió política. Només cal la voluntat política. Més agre està el tema de les terres rares. La Xina processa entre el 70 i 90 per cent de les terres rares més importants. La majoria, i les més accessibles, ja estan en mans de la Xina. A l’Àfrica, a Euràsia o a Sud-amèrica, la Xina ha anat construint vincles per explotar-les. Un altre país que en té moltes matèries primeres i energia és Rússia, i ahí hi ha poc rascar. Fora de les zones que ja controla la Xina, ens queda Groenlàndia i l’àrtic.

Les alternatives per Trump són: - intentar derrocar Putin, posar un govern titella i fracturar Rússia en molts estats (és a dir, continuar el projecte d’Obama-Biden i al que s’ha adherit la UE); - anar a l’Àfrica, a Sud-amèrica o a la resta de països d’Euràsia que tenen terres rares, enfrontant-se a la Xina directament; - tractar d’ocupar allò que ningú ha ocupat, o que pot ocupar fàcilment. Ha optat per la darrera. Com ho sé? És fàcil de deduir. Per exemple d’una notícia del Washington Post que parla de les retallades al Pentàgon. Allí es diu:

The list is notable, too, for what it omits. While it explicitly endorses “support agency funding” for Indo-Pacific Command and Northern Command, which oversees homeland defense, it does not extend similar significance to several other major geographic commands. Those include European Command, which has had a major role in overseeing U.S. support for Ukraine during its three-year war with Russia; Central Command, which manages operations across the Middle East; and Africa Command, which directs a force of several thousand U.S. troops spread out across that continent. [La llista també és notable pel que omet. Tot i que recolza explícitament el "finançament de l'agència de suport" per al Comandament Indo-Pacífic i el Comandament del Nord, que supervisa la defensa de la pàtria, no estén una importància similar a altres ordres geogràfics importants. Aquests inclouen el Comandament Europeu, que ha tingut un paper important en la supervisió del suport dels Estats Units a Ucraïna durant la seva guerra de tres anys amb Rússia; el Comandament Central, que gestiona les operacions a tot l'Orient Mitjà; i el Comandament d'Àfrica, que dirigeix una força de diversos milers de tropes.]

Què podem deduir d’això? Què si lleven el seu exèrcit, i tot exèrcit és garant de l’economia i el comerç (sic), ahí no tenen intenció d’augmentar la seua influència. Per tant:

1. No anirà per les terres rares de Rússia. El fet que el Comandament Europeu no tinga prioritat, junt amb les declaracions que retiraran militars de les bases a Europa, indica claríssimament que no volen augmentar tensions amb Rússia. Les negociacions amb Rússia van més enllà del tema d’Ucraïna. Per tant, no hi ha intenció d’entrar en conflicte amb Rússia i sembla que l'interès per arribar a un acord i amb una desescalada és genuí. Altrament, posarien diners i més exèrcit a Europa en compte de treure’l.
2. El que el Comandament d’Àfrica tampoc siga reforçat, indica que tampoc buscaran explotar Àfrica. No fomentaran més guerres, no tindran més bases ni més assessors, ni fomentaran més discòrdia. Per a tot això cal posar diners, no llevar-ne. Per tant, no volen competir amb la Xina per la influència a Àfrica i el control de les terres rares.
3. Els queda l’Àrtic i, en concret, Groenlàndia i el Canadà. Es diu que en les negociacions entre EUA i Rússia el tema de l’Àrtic és un d’ells, fins i tot, col·laborar en l’extracció de petroli i altres matèries primers que hi haja. Si a això li afegim l’interés de Trump, ni que siga només de boqueta, pel Canadà, queda clar que la prioritat és l’Àrtic. El lloc que volen explotar és l’Àrtic, sense cap mena de dubte i sense res que els puga fer nosa.

Tot i que sembla que Trump desbarra amb Groenlàndia i amb el Canadà, cal tenir en compte que les altres dues opcions, la primera era la d’Obama i Biden, ens portaven directament a la Tercera Guerra Mundial. I Ucraïna? Doncs, Ucraïna era la palanca per fer saltar a Putin i poder entrar a saquejar Rússia, com en els anys ’90 del segle passat. Ara que ja ha fracassat eixa opció, Ucraïna serà sacrificada (com a perdedora, perquè Ucraïna anava a ser sacrificada i saquejada indefectiblement, guanyant o perdent la guerra amb Rússia). Enmig han quedat un munt de cadàvers d’ucraïnesos. També s’ha quedat la Unió Europea en una situació de debilitat. Sense l’energia de Rússia, sense les matèries primeres de Rússia, desindustrialitzada i amb haver-se complicat la relació amb la Xina i, a més a més, ara maltractada pels EUA. De com queda la UE i la militarització, en parlarem en el pròxim post.

 

Òskar “Rabosa”.

Les grans contradiccions del futur

 

Una de les coses que més em van cridar l’atenció del llibre de Bulgàkov El Maestro y Margarita va ser la descripció que feia l’autor dels menjadors populars. Del contingut del llibre, entre altres coses es pot entreveure la intenció del règim socialista de l’URSS de controlar els productes alimentaris i de proposar-los ja transformats, si més no, en les grans ciutats. La ciutadania no s’havia de preocupar de cuinar ni de comprar; només havia d’escollir el menú.

Juan Roig, el propietari de Mercadona –sense accent diacrític— parlava l’altre dia amb la premsa que les cuines domèstiques desapareixerien cap a la meitat de l’actual segle. El futur estava lligat als plats precuinats, i eixa era la gran aposta de la seua cadena de supermercats. Realment, no em sorprén l’afirmació d’esta persona quan la societat sol buscar el camí més curt i recórrer-lo amb el mínim esforç. De fet, això ja passa en molts indrets, on abans d’arribar a casa tries el menú que preferixes i el compres en restaurants que tenen molt poquetes taules, o en supermercats, i França n’és un exemple. Si no, mireu alguna revista de decoració i us adonareu que les cuines ja són estances inútils i decoratives.

El Maestro tenia un somni: disposar d’un foguer a l’apartament per a poder cuinar els aliments. Amb la xicoteta cuina, tindria la possibilitat de comprar productes i transformar-los sense haver d’eixir cada dia als menjadors per a nodrir-se. L’autonomia de la persona es reflectia en la possessió del foguer que, en el seu cas, posava en un raconet discret de la xicoteta estança on vivia amb el seu gran amor.

També, d’una manera ben particular ens contava un secretari d’estat de Brasil les mesures socials del primer govern de Lula, on s’intentava garantir que les famílies pogueren menjar; sobretot la canalla. Als més menuts se’ls garantia l’àpat a l’escola, i a les dones, amb polítiques que les proveïen de gas per als foguers de casa, ja que els diners se’ls emportava el «maromo» per a emborratxar-se.

A mi m’agrada cuinar i ho faig cada dia. Eixa és la meua manera de reivindicar-me i d’assenyalar que soc independent, que puc escollir el producte més adequat per a cada àpat i que, a més de la vista, tinc altres sentits amb què puc connectar-me amb el món sense intermediaris. M’agrada cuinar i m’agrada menjar. Transforme coses primaries en productes exquisits sense l’ajuda de cap vareta màgica i, a més, tot el temps que hi dedique no el malgaste fent l’imbècil.

 

Salvador Sendra (23/3/2025)

L’últim home

 

Si algú em pregunta si ja he escrit sobre Francis Fukuyama, li hauré de dir que no ho recorde, però que segurament ho hauré fet, bé directament, bé indirecta. Perquè jo no puc saber què he fet en els anteriors set-cents articles! De tota manera, he de dir que mai no està de més recordar que el llibre d’este politòleg estava a la tauleta de nit d’Aznar: La fi de la història i l’últim home. Ho estaria en castellà, perquè encara no sabia suficient anglés; cosa que ara sí que en sap.

Així per damunt, diré que em va agradar llegir-lo, perquè tractava el tema de la fi, cosa que sempre m’ha atret molt. En faré cinc cèntims. La hipòtesi partia que amb el final de la Guerra Freda, les democràcies lliberals serien allò imparable que arrossegaria el món en un sentit en què el comerç substituiria les armes, i que eixe comerç es trobaria lligat a la interacció entre els estats. La història s’acabaria perquè ja no es podria evolucionar més.

L’últim home era eixe individu criat en les democràcies lliberals, pragmàtic i de pensament racional, que substituiria aquell dogmàtic o servil: un home optimista i digne. Fukuyama encara viu i treballa... Per tant, té temps per a desdir-se’n o per a defensar allò en què creia i creu encara, vull suposar. Fa poc va escriure El liberalisme i els seus desencantats, però jo no l’he llegit encara i tampoc sé si el llegiré perquè per a això està Óscar: per a llegir-lo i contar-nos-el mentre dinem!

Crec que no el llegiré perquè supose que ja no deu tocar la tesi de la fi del món que és la que realment m’interessa i que, per cert, és la mateixa que rondava pel cap de Marx –una tesi molt bíblica! Ara, i després de vore com els pols es toquen –Alaska i Sibèria— i que aquella democràcia liberal europea que ell entenia diferent de l’americana es veu cercada per neoliberals populistes i tirans, no podem fer més que dubtar de la teoria finisecular i tornar a la de l’etern retorn, d’unes quantes dècades abans. I respecte de l’últim home i de la tornada a les llibreries de Fukuyama, caldria pensar si l’interpretem també com a Zaratustra, que predicava en el desert, però que va superar la crisi i va emprendre de nou la croada que alliberaria la societat amb una renovada força.

Una cosa que se li ha de reconéixer, a Fukuyama, és l’optimisme en què veia reflectit eixe últim home, així com la seua racionalitat i dignitat, i és per estes raons que ens podríem plantejar si eixe últim home de qui escrivia en realitat és ell. Si no és així, des del meu humil punt de vista, hauria de canviar l’exemple de Zaratustra pel d’Empèdocles, que també deuria vore’s com l’últim home –però este crec que ho va fer d’una manera més matemàtica: 1-1=0— i que ho va ser perquè es va llançar a l’Etna en vore què li deparava el futur.

 

Salvador Sendra (06/03/2025)