El món s’acabava: un món

 

Vicent Ferrer, (auto)proclamat sant a causa de la gran quantitat de miracles que va realitzar –quasi cada poble o ciutat que va visitar en té algun de documentat— va viure en un món que no s’adia a allò que predicava; o sí... Sense anar més lluny, i si mirem les dates del naixement i de la defunció del frare, vorem que se situen entre el segle XIV i el XV, un fet molt interessant si analitzem allò que passava a l’actual Itàlia: el Renaixement!

Ell, però, predicava la decadència, quan ja tot floria; la fi del món, quan ja hi renaixia; els pecats i la moral, quan ja s’apuntava la ciència. L’èxit del clergue és inqüestionable, com ho va ser la seua influència i la repercussió de la seua prèdica. Una persona fosca i enigmàtica que viatjava amb un bon grapat de feligresos escampant la por i la desconfiança, i apostant per la moral i ascetisme com a remei i salvació.

Tota la foscor que el perseguia contrastava amb les pintures que podem observar a la Galleria degli Uffizi, per exemple, amb profunditat, perspectiva i llum; amb la recerca de la mirada humana i la racionalitat. Massa foscor o massa llum? Ara, allò que cal apuntar és que quan la perspectiva és personal, la posada en comú, de manera racional, desapareix a causa de la subjectivitat: l’única opció que hi ha per a validar-la és la de l’objectivació, o siga, allò que es pot explicar des de la tercera persona, i posar-la en el debat sense fer servir l’experiència personal del jo –cosa que, d’altra banda, no deixa de ser una fal·làcia.

La pèrdua de la utopia és la clau que clou i tanca: sense la claredat del Renaixement, que guiava l’existència cap a un camí positiu que demostrava que hi havia marge de millora, hi havia el pessimisme i la distòpia tardomedieval: Copèrnic contra Aristòtil. No importava, com hem pogut observar en l’època del sant valencià, l’optimisme de la vida que renaixia, sinó la percepció pessimista que se’n tenia d’allò que s’acabava. Aquells que encara pensaven el futur i que hi veien una opció de millora eren uns afortunats si els comparem amb els qui només hi proposaven la fe i el miracle per a eixir de la foscor en què s’hi trobaven: l’angoixa.

El mon girava a un ritme i Vicent romania estàtic en un cantó. Vicent era de València; Vicent era sant. Hui, crec recordar que sant Vicent és el patró de la Comunitat Valenciana i no sé si Savonarola ho és de Ferrara.

Salvador Sendra

Voltes i revoltes; a voltes.

 

Què és la generació Z? No en tinc ni punyetera idea... Ho busque a Internet i veig que, poc dalt o baix, es referix a les persones que han nascut al llarg de la primera dècada del segle XXI; o siga, els descendents d’aquells que es coneixen com la generació Y, que no és la mateixa que la generació X ni és la generació dels boomers, que quede clar! Ara bé, s’ha de tindre en compte que hi ha hagut un endarreriment de les edats de la procreació que podria afectar cada generació. I, per què m’interesse ara per la nomenclatura de les generacions?, de la qual no estic gens d’acord perquè crec que és d’una ximpleria determinista que fa enrojolar-se qualsevol persona seriosa: hauríem de plantejar-nos que no estem al centre del centre de l’univers abans d’usar la nostra perspectiva vital com a objectiva...

 

Ara, les revoltes, les provoquen els jóvens de la generació Z, com és el cas de Perú, de Nepal, d’Indonèsia o de Marroc. A Europa, difícilment hi podria haver una revolta, perquè ja no hi ha la joventut necessària. Als EUA, ja és difícil que passe si fan fora la immigració, i ells s’han adonat que cal previndre. A Marroc... a Marroc els queda poc: entre els que emigren i la manca de natalitat que tot apunta que vol instal·lar-s’hi, este podria ser l’últim cartutx. I a Xina? Hi podria haver una revolta, més que siga com aquella de la plaça Tiananmen? No!

 

Hi ha una part de la història contemporània de Xina que sol passar desapercebuda, però jo vos la recordaré; i vos l’explicaré. Em referisc a la política d’un sol fill –eliminaré, en este cas, això de la filla perquè quasi totes les parelles van optar pel mascle. L’aposta va ser arriscada, però incompresa per a la resta del món. Un professor em va dir una volta que les revoltes ocorrien quan hi havia molts jóvens desqueferats i una plaça on ajuntar-se. Al Marroc, això és evident. Els xinesos, però, que solen posar-se l’objectiu a llarg termini, van endevinar que el creixement econòmic no podia ser constant, que els mercats se saturen, que les noves tecnologies eliminarien llocs de treball i que les revoltes es produïen per això que us he contat ara del meu professor.

 

Els governants de Xina són intel·ligents i saben que la continuïtat de la nissaga capitalocomunista depén de l’estabilitat social i, per tant, molt abans que ningú no es plantejara el problema, ells ja l’havien solucionat: un fill per parella i prou. Quan uns hi arriben, altres ja en tornen!

 

Salvador Sendra