Observe una obstinació creixent en allò que s’entén com a cultura pròpia, cosa que em costa molt d’entendre, i encara em costa més endevinar la manera en què ens la intenten vendre des de la política alhora que fan servir la paraula democràcia... I tant que em costa d’entendre si pense que allò que s’entén com a cultura pròpia ho volen justificar des de les tradicions dels segles anteriors o, fins i tot, des dels mil·lennis, cosa que, ja d’entrada, deixaria fora de la cultura pròpia la democràcia, perquè té quatre dies, i no cal ni parlar-ne de la llibertat.
Però se n’ha de parlar perquè he escoltat fins i tot això de la llibertat de culte, la llibertat de moviment, la llibertat d’expressió i un llarg etcètera. I resulta que totes eixes llibertats sí que podrien estar vinculades a la democràcia, i ho haurien d’estar. No obstant això, cada volta s’encerclen més, i es qüestionen. Hi havia un moment en què el liberalisme es creia allò que pregonava i la cosa més important que aportava era el convenciment que les persones anhelaven eixa llibertat que creixeria imparable arreu del món; però ara recula...
A l’entrada del segle XXI, tot això no està ja tan clar. Ara, a Veneçuela, estem veient que importa més el negoci que restaurar i reparar el sistema electoral, o observem els problemes que hi ha en els estats de creença musulmana –que, d’altra banda, són ben fàcils d’explicar. Però, sense anar tan lluny, algú recorda que fa quatre dies Turquia demanava d’entrar a la UE? Quin embolat, no? Perquè, de moment, els problemes de la UE provenen de l’antiga separació entre l’est i l’oest, de la qual només se salva Eslovènia, però podrien haver-se agreujat si haguera entrat Turquia. Podeu comparar els mapes i comprovar-ho per vosaltres mateixos.
Ara, i per a acabar de la manera que s’ha iniciat la reflexió, ja puc començar a entendre eixa estranya relació entre la cultura i la democràcia, perquè realment és molt simple: en la nostra cultura pròpia no hi té cabuda, si mirem els antecedents històrics i prehistòrics de la Península Ibèrica. No obstant això, tot podria dependre de la manera en què s’ha assimilat el liberalisme de tradició cristiana, eixe cristianisme que tant es va intentar evitar en el temps d’Erasme, com bé ens explica Marcel Bataillon.
Salvadorus d’Orbam
