El Tractat de la desesperació
és un llibre realment encisant i ben escrit. A la fi, no hem
d’esperar una fórmula redemptora, sinó més bé al contrari: una
constant dialèctica entre allò humà i la divinitat. Tota l’obra
gira al voltant de la manera en què es pot creure en la salvació
eterna sense deixar de ser humà, i dic creure en el sentit
cristià de la paraula. Qui no ho és, està exempt del dilema i
salvat d’eixa desesperació constant que suposa la tensió entre
humà i diví; entre la vida i l’ideal.
Viure comporta actuar, i l’acció
suposa contradir el model ideal del cristianisme, ja que hi ha el
pecat. El pecat és la negació de la vida, i les persones han de
prendre consciència que, com a humanes, són pecadores. D’altra
banda, per no pecar no s’ha de viure, o siga, s’ha de renunciar a
ser humà i emular la divinitat, cosa que, en si mateix, ja és un
pecat. La distància entre Déu i l’home és abismal i insalvable,
i s’ha de viure per morir i retrobar-se; no es possible no viure.
Ícar va intentar alçar el vol massa prompte i tots sabem com va
acabar...
Llegint l’obra se m’ha acudit
que s’assembla a un passeig terapèutic pel camp, on per avançar
s’ha de xafar alguna planta i espantar algun animal. Si prenem
consciència d’això, de la natura com a ideal i puresa, no
passejaríem, ni tan sols per camins transitats, perquè estaríem
neguitosos ja que, a causa del nostre pas, estaríem obstruint el
creixement de les herbetes. Desesperaríem pel simple fet de
transitar i desesperem pel simple fet de viure. Els animals i les
tribus, però, no tenen eixe problema; ni se’l plantegen.
Per a l’autor, l’existència
de Déu és la manera en què els humans terrenals prenem consciència
d’allò universal, però com a humans, estem –i devem estar—
sempre en eixa constant dialèctica perquè no podem, ni devem,
deixar la nostra qualitat humana: tornem a recordar Ícar, que se’n
va oblidar. Ara bé, durant el nostre trànsit, el pecat ens angoixa
–xafem herbetes— i hem d’aprendre a viure amb eixe sentiment
que va creixent, de manera exponencial, en el transcurs de la vida
–del passeig—, si es pren consciència de l’ideal. L’ideal,
però, no és més que això: un ideal. En certa manera, el text, en
la seua totalitat, és una crítica a Hegel, en temes racionals, ja
que el filòsof alemany no tracta les persones com a individus
kierkegaardians.
La vida enfrontada a l’ideal;
la fe enfrontada a la raó; el cristianisme enfrontat al paganisme;
l’home enfrontat a Déu... Tot el pensament de Kierkegaard gira al
voltant de la dialèctica, i la dialèctica li crea desesperació
perquè no li aporta cap de punt ferm al qual ancorar-se. Però viu
qüestionant-se la vida, i això és prendre’n consciència.
Alhora, eixe és el primer pas per ubicar-se en el món, i l’angoixa
és el preu d’eixa presa de consciència. La resta tracta sobre la
manera en què serà avaluat, tot i que és conscient que la vessant
humana ha de sobreposar-se a la inacció. Després, Déu provirà!
La resta dels detalls que
fonamenten el text, o siga, la relació entre la seua vida i la
manera en què és avaluat per la resta d’humans, segurament
marquen el rerefons de la seua obra. Ja sabeu: l’amor, el menyspreu
a què el van sotmetre els representants de la divinitat en el món,
la manera en què l’autor els va qüestionar, les relacions
afectives i socials... Però això ja és la lletra menuda que, de
moment, no m’interessa més que per ser la causa que el va dur a
escriure sobre la fe i la vida.
Salvador Sendra
