El millor guia per a visitar Roma.

 

En un dels primers viatges a Roma –no recorde ara mateix si era el primer o el segon— vaig demanar consell a dos persones, ja que volia assaborir allò més interessant de la ciutat i, si no era necessari, evitar aquelles zones més concorregudes, on no cal perdre massa temps. El primer era un professor d’arqueologia que hi va estar quan investigava per a la tesi doctoral. El segon, un amic i artista que, a més, va ser monjo una temporada. La informació que en vaig recopilar va ser la següent:

-El primer em va dir que havia de buscar tots els quadres de Caravaggio que hi havia a la ciutat, proposant-me una mena de gimcana quan encara no hi havia telèfons mòbils ni Internet a dojo, perquè no només era visitar la Vila Borghese, sinó moure’t per tot arreu.

-El segon em va dir que visitara el Papa, perquè això sí que era la gran obra d’art encarnada en una sola persona. Era un admirador de Piero della Francesca, Ferran...

Hi vaig estar i vaig fer cas al primer dels dos, o siga, al professor d’arqueologia. Al segon, m’hauria agradat complaure’l, però en Papa no estava disponible per a mi.

Estic llegint Roberto Longhi i allò que més m’agrada és saber què m’he perdut des d’ençà, en els posteriors viatges que hi he fet. La primera part del llibre sobre Caravaggio descriu –narra— els seus inicis: els autors i les obres que condicionen la pintura del jove autor. És ací on crec que hauria de centrar-me en els viatges que m’hi queden per fer, ja que m’agrada la possibilitat de posar el pintor al cim de la piràmide i esbrinar-ne la base, o siga, allò que pensa Longhi que va provocar la seua atenció, o siga, fer que ell siga el meu crític i el guia personal.

Ara ja, i centrant-me en la part estètica de Caravaggio, he de dir que per entendre’l cal llegir Bataillon, Erasme et l’Espagne, així com per entendre què és una recerca seriosa, una tesi doctoral i una gran obra. El llibre de Marcel ens mostra el camp de joc, les regles i fins i tot l’uniforme; Caravaggio simplement regatejava sense xutar a la porteria –si som clars i nets dient-ho—, com feia la gran majoria d’artistes del Barroc.

 

Salvador Sendra

Hirschman, Traverso i Arendt

Cau a les meues mans un xicotet llibre d’Albert O. Hirschman en forma d’entrevista i el llig perquè la mida és ideal per a transportar. Pense que ja n’he escrit alguna cosa, però ara ho faig des d’una altra perspectiva, després de la relectura. La seua vida fou intensa, ja que va viure els anys de la Segona Guerra Mundial quan tenia l’edat justa per saber-ne, i la formació adequada. Com a professional, com a docent i com a militant, recorregué diferents estats europeus i en tots interactuà amb altres persones igualment interessants; fins i tot en les posteriors estades a l’Amèrica Llatina, una volta que es va establir als Estats Units.

A la pàgina 45 de Passatges de frontera, un nom em va cridar l’atenció: hi apareix Hannah Arendt. Sembla ser que el seu marit coneixia Úrsula, la germana del protagonista, segurament de la militància... Allò interessant del capítol és que explica que va ajudar a fugir més de dos mil persones, entre les quals hi estava Hannah. Finalment, ell també en va eixir.

La dialèctica de l’irracionalisme és un llibre de Traverso que llig immediatament després, i per la mateixa raó que el primer. Crec recordar que d’este altre també he escrit alguna cosa, però ara, en la relectura, hi canvie l’enfocament. A la pàgina 33 hi apareix, de nou, el nom de Hannah Arendt lligat a la seua obra mestra sobre el totalitarisme i, curiosament, en un breu text que apunta el lligam de l’escriptora entre el nazisme i l’estalinisme. Traverso diu que la causa pot ser la necessitat de publicar el llibre en plena onada de maccarthysme... ja que hi veu un argument massa feble i poc consistent si es compara amb la solidesa de la resta de l’argumentari de l’obra.

M’endinse en altre llibre de Traverso, en este cas ja no ho faig a causa de la grandària, que sí que importa, sinó de la intuïció: El totalitarismo. Però, a banda que m’estava resultant interessant, la meua intenció era la de trobar la gran perla; la pedra filosofal! Quan ja quedava poc per acabar la lectura, veig que el llibre tenia un paràgraf subratllat –sol passar quan es lligen llibres de segona mà. El llibre, fins ahí estava impol·lut. Les marques ressaltaven precisament el paràgraf en què Traverso explica el perquè de l’apreciació de Hannah Arendt sobre Stalin, i amplia l’anterior dient que no hi va trobar cap apunt sobre el tema en les notes prèvies a la redacció del llibre i que, per la qual cosa, creu que deguera ser el seu marit qui va aportar la informació o, millor dit, l’opinió.

Heinrich Blücher va propiciar que la seua esposa hi afegira la nota i, de pas, va aconseguir que l’obra es publicara: MacCarthy no la va incloure en la famosa «caça de bruixes». A més, cal pensar que la militància de Blücher, per la seua vinculació –trotskista, supose—, no agradaria massa a Stalin; ni Stalin a ell. Cal recordar que això va comportar represàlies a molts dels seus companys, i no poques. Hui –qui ho haguera dit— de manera descontextualitzada, encara hi ha qui ho fa servir com un argument verídic. A mi, personalment, m’ha agradat trobar-me el paràgraf subratllat perquè m’ha fet pensar que l’altra persona també estava estirant el fil de la fal·làcia.

Salvador Sendra