
Molt se n’està parlant de la
militarització de la Unió Europea. És normal. És un fet insòlit. Però que hi ha
al darrere? Per què ara? Què es pretén? Quins són els reptes? Serà possible? Hi
ha opinions per a tot, s’ha dit quasi tot. Algunes coses de trellat. Altres més
destrellatades. He llegit d'ençà que la militarització té com a objectiu un
futur assalt europeu (de la UE) al nord d’Àfrica (per exemple veure l’últim
post d'Antonio Turiel) per fer-nos amb els seus recursos, sobretot els
energètics, fins que és un signe de la decadència de la civilització europea,
una civilització que ha perdut els valors tradicionals i seria una
anticivilització. Jo diré també la meua. Afegiré algun element important que no
he llegit ni sentit, o pel contrari no faria aquest post.
L’Europa vassalla i
tributària.
La primera pregunta és per què a
la UE no ha desenvolupat una defensa pròpia. Europa no sols no ha desenvolupat
un defensa propi sinó que s’ha desmilitaritzat. Després de la II Guerra
Mundial, Europa queda dividida pel Teló d’Acer. Els estats de l’Europa
occidental queden com a vassalls i tributaris, com deia Zbigniew Brzezinski,
dels EUA. Alemanya com a país vençut ha de ser desarmat, tal com passa en el
Japó. En aquests dos països hi són les bases militars més grans dels EUA fora
del seu territori, a Rammstein i a Okinawa. Itàlia també és vençuda. Però la
resta d’Europa d’occidental quedaran com a vassalls i tributaris, no per la
seua condició de perdedors, sinó per la seua condició de rescatats. França,
Bèlgica, Holanda, Dinamarca, tota Escandinàvia, etc., va ser ocupada pels
nazis, sense la intervenció dels EUA i l’URRS no hagueren aconseguit desfer-se
de la dominació nazi, el rescat s’haurà de pagar. Després de la guerra els
guanyadors es reparteixen Europa. Europa occidental queda sota domini estatunidenc.
Acabada la guerra, es produirà
el segon rescat. Es rescata a Europa de misèria mitjançant la reconstrucció
finançada pels EUA mitjançant el pla Marshall. El pla Marshall serà l’eina de
sotmetiment d’Europa occidental als EUA. El pla Marshall, que sovint se’ns ha
venut com una ajuda als Europeus per part dels EUA, serà l’instrument que
permetrà drenar diners de la UE cap als EUA: en primer lloc, per la venda de
tota mena productes industrials. Una vegada que Europa assoleix una
industrialització, EUA comence a tenir dèficit en la balança comercial,
s’imposarà el dòlar com moneda de reserva i serà mitjançant l’economia basada
en el FIRE (finances, assegurances i immobles) cosa que permetrà que els diners
fluïsquen cap als EUA, tal com explica Varoufakis a El Minotaure Global.
En l’esquema que fan els EUA
després de la IIGM, perquè els estats de l’Europa occidental queden sota el seu
control hi ha dues eines: la UE i l’OTAN. Varoufakis també demostra, al llibre
abans citat, que la UE és un projecte que tenen al cap els americans quan fan
el pla Marshall. L’OTAN es presenta com una aliança entre Estats per fer front
a l’amenaça del comunisme. Però està pensada sobretot per sotmetre els països
europeus. Si bé a França i al Regne Unit se’ls permet tenir armes nuclears, no
és més que una concessió dels EUA, per semblar que hi ha una autèntica aliança
i perquè hi haja armes nuclears a Europa, per “dissuadir” a l'URSS.
En aquest context, serà com
Europa va desmilitaritzant-se. No s’inverteix massa en exèrcits, ni en armament
ni en res, perquè “la seguretat” es confia a l’OTAN, açò és, als EUA. Els EUA
no proporciona la seguretat debades com diu Trump, la proporciona perquè a
canvi té estats vassalls i tributaris i té bases a Europa per atacar a la resta
del món. El paper de les bases estatunidenques a Europa a les guerres que ha
lliurat/lliura a Orient Mitjà és clau. La prova més evident que l’OTAN no és
una aliança defensiva i és un instrument de sotmetiment d’Europa als interessos
dels EUA és que s’ha estés cap a Europa central i oriental des de la caiguda
dels règims comunistes.
Les conseqüències de la
derrota d’Occident a Ucraïna.
La guerra d’Ucraïna és una
guerra en la qual Occident lluita contra Rússia, mitjançant un tercer, Ucraïna.
Una guerra sempre té objectius polítics, com deia Carl von Clausewitz. I els
objectius dels EUA i els seus països vassalls no tenen res a veure amb la
defensa de la democràcia. Ni res d’això. Els objectius són els següents:
a)
Accedir
a les matèries primeres de Rússia, que tant els EUA com la UE necessiten com
l’aigua.
b) Provocar
una crisi econòmica que faça que el poble, els oligarques o algun moviment
intern derroque a Putin, posant un govern més favorable a Occident.
c) Reduir
la capacitat militar de Rússia, perquè siga un altre estat vassall. Aconseguir
el que els EUA han aconseguit amb Alemanya i Japó després de la Segona Guerra
Mundial. Si pot ser, trencar Rússia amb molts estats, millor.
d) Per part dels americans, també tenen clar que calia
evitar qualsevol aliança de germano-russa. Aquesta és una de premisses que va
establir Halford Mackinder, un britànic considerat el pare de la geopolítica a
començaments de s. XX i que els americans han integrat dins de les seues línies
estratègiques, com es pot veure llegint a George Friedman, en el seu llibre de
2011 The Next Decade: What the World Will Look Like.
Els objectius polítics dels occidentals no s’han
aconseguit, com es veu que les sancions no han malmés l’economia russa, Rússia
ara té una economia més potent que abans de la guerra i s’han reforçat els
BRICS. Tampoc han aconseguit una victòria militar sobre Rússia, ans al
contrari, la victòria sobre el terreny de Rússia és qüestió de temps. Ni molt
menys hi ha expectatives de què els EUA o la UE puguen accedir a l’explotació
de les matèries primeres de Rússia. Encara més, els alemanys, que havien
aconseguit acords energètics avantatjosos mitjançant relacions comercials, han
eixit perdent per molt. Tant que vorem en els anys vinents una Alemanya molt
debilitada. El miracle alemany està kaput.
En aquesta situació, arriba Trump i fa un canvi en
l'estratègia geopolítica dels EUA. Aquest canvi implica tractar de recuperar
les relacions amb Rússia, desescalar el conflicte amb Rússia i tractar
d’allunyar-la de la Xina. Els americans consideren que Europa és un llast, són
uns vassalls que ja aporten poc com a tributaris. L’OTAN ja no l’interessa,
militarment vol aprofundir en el gir cap Àsia-Pacífic, “frenar” a la Xina és la
prioritat. “Si els Europeus volen mantenir l’OTAN, que la paguen ells”
pensen a la nova administració estatunidenca. Fins i tot, volen retirar tropes
d’Europa, com s’ha posat de manifest en diverses ocasions.
Europa, més armament per a què?
Amb aquest context, en què els EUA vol deixar de
proporcionar la defensa als països d’Europa occidental, es planteja per la UE
un rearmament. Volen gastar-se 800.000 milions d’euros. Per què? En primer
lloc, crida l’atenció que no hi ha un pla. S’ha avaluat amb 800.000 milions,
però no hi ha cap pla que diga per què calen eixos diners, quines són les
necessitats o el punts febles dels diversos exèrcits, que cal reforçar, com
s’han de reforçar, etc. Simplement es diu que s’han de comprar armament. Però calen
més tancs? Més municions? Més avions de combat? Ni tampoc es diu, si hi ha prou
personal, si s’han de reclutar més soldats, si estan preparats per fer servir
el nou armament. En definitiva, en compte de fer una anàlisi de la situació
dels exèrcits i després veure quants diners calen, primer es posa la quantitat
i, en acabant, ja vorem. La manca de pla, demostra que no sap ni què es vol ni
per a què és vol.
En segon lloc, com que no hi ha cap pla, cal preguntar-se
aleshores quin és l’objectiu. Per una banda, sembla que cessió a les pressions
de l’administració Trump per augmentar la despesa militar i que es compre
armament a Whashington. Aquesta podria ser una raó. També podria ser que amb
l’excusa de la necessitat de rearmament es busque que almenys alguna de la
indústria europea puga mantenir-se a Europa. En uns moments on la industria
europea, especialment l’alemanya té greus problemes, mitjançant el rearmament
és una forma de fomentar la producció industrial amb diners públics. Una mena
de keynesianisme militar. Aquest pot ser un bon motiu, donat l'interés que han
mostrat empreses com VW i Porsche, gegants de la indústria automobilística, en
participar en la fabricació d’armament. També, posa de manifest el fracàs, ja
ho podem dir, dels Fons Next Generation per a la transformació tecnològica,
digital i la transició verda. Transcorreguts gairebé quatre anys, no hi ha
avanços significatius, què diguen que haja sigut un èxit. No obstant això,
ambdues coses no són incompatibles, fabricar ací i comprar allà. A la fi, tots
els diners acabem al mateix lloc, els fons d’inversió, els hedge funds i totes
les merdes financeres, tenen accions a les empreses d’allà i d’ací. Els amos són
els mateixos. La banca sempre guanya.
Finalment, caldria saber com es gastarà tot eixe
armament. Realment volen anar a una guerra amb Rússia? Què Rússia vulga envair
“Europa” no deixa de ser un acudit de mal gust. Per començar, Rússia no té la
capacitat per envair tot el continent Europeu, no l’ha tinguda mai ningú, cap exèrcit
ni cap imperi. Després, què té Europa que vulga Rússia? És evident que res. No
té matèries primeres, no té energia, no té població jove per a esclavitzar...
Dir que Rússia vol envair Europa, és una absoluta imbecil·lada de les més grans
que es poden sentir. I cal ser imbècil profund per a creure-s’ho. Antonio
Turiel planteja la possibilitat que el que es vulga envair siga Alger i el Nord
d’Àfrica. Això fa més sentit, tot i que no m’ho acabe de creure massa, no es
podria descartar. A l’Alger hi ha gas i petroli i la resta del Nord d’Àfrica
tenen bona cosa de recursos, des d’urani per a centrals (o bombes) nuclears
fins a terres rares.
Finalment, com es pagarà això? Hi ha tres formes de
fer-ho: retallant d’altres partides fonamentalment l’Estat de Benestar, que els
Estats s’endeuten més, fer una barreja de les dues anteriors (en qualsevol
proporció: 70%-30%, 50%-50%…). Totes portaran al desastre de les societats
europees. Més si les armes no acaben gastant-se o bé contra Rússia o bé contra
el Nord d’Àfrica. Si els armes es gasten i es guanyen guerres, eixiria bé la
jugada, per amb un cost humà altíssim. Si no es gasten o és perden les guerres,
eixirà malament o pitjor. En tots els escenaris, Europa és un cadàver dansant
cap a la tomba.
P.S.: Com pot ser que se’ns haja dit fins a l’avorriment
que Europa no podia endeutar-se més i ara estiguen a punt de tirar la casa per
la finestra comprant armes?
En quin moment hem decidit els europeus de carrer que
preferim gastar-nos els diners amb armes i que ens retallen en sanitat,
educació, benestar...? Ho preferim realment?
Europa podia i havia d'actuar d’una altra manera tots
aquests afers. Però clar això haguera implicat tenir uns líders disposats a
deixar de ser vassalls i tributaris dels EUA. Però com en totes les societats
colonials, la metròpoli s’assegura el domini mitjançant les elits locals. Quan
s’adonarà compte el poble europeu que cal desfer-se del jou de les oligarques
nord-americanes i dels seus còmplices, oligarques i polítics, europeus?
Òskar "Rabosa".