22 misteris per un desgovern

Hi ha coses que són difícils d'entendre, i que passa quan manen «les esquerres». Ara, amb el nou govern a l'Estat, ha passat una d'eixes. Inexplicablement, s'ha fet un govern amb vint-i-dos ministeris. Sembla que per fer el govern de coalició hi ha hagut que forçar la màquina en excés. I l'han hagut de forçar perquè el que impera en el «Gobierno» és la desconfiança.

Per inventar-se vint-i-dos ministeris han hagut d'elevar a categoria de Ministeri el que abans eren Secretaries d'Estat, Direccions generals o fins i tot, crear un Ministeri d'una cosa que ja estava en una Secretaria integrada amb Sanitat. És a dir, en el cas de Ministeri de Consum que abans portava una persona com a Secretària d'Estat i que a més a més, ho portava amb Sanitat, ni més ni menys, ara és un ministeri. Tant important és el consum? Quines competències tindrà? Serà capaç d'omplir un Ministeri de competències de consum? Doncs, deixe-m'ho dubtar.

No ho dubte per dubtar, només cal mirar el que ha passat a la Comunidad Valenciana amb Habitatge, el que abans era Direcció General ara és una Conselleria -pintada de verd-amb dos secretaris autonòmics i quatre directors generals. Quan resulta evident que no hi ha tant de contingut com per poder fer una Conselleria només amb habitatge, per important que siga el tema. Sembla que importen les poltrones, les medalles i les carteres que el fet de treballar, i eixa és una imatge de l'esquerra que a mi en dol, i ha de doldre a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat.

No és només el fet de crear un ministeri i que el sou d'un Secretari d'Estat o un Director General passe a ser el d'un ministre, és que la creació d'un Ministeri ve aparellada de la creació nous secretaris d'Estat, Director generals, etc., és a dir que on hi havia un càrrec ara n'apareixeran de cop i volta al voltant de 8. Tot i això tenint en compte que el personal, els funcionaris o personal contracte per l'administració és el mateix. Perquè els alts càrrecs no s'han d'asseure a picar els treballs...

Un govern de coalició no hauria de portar a aquestes cagades, són perfectament salvables, però això demostra que no és un govern que nasca de la confiança, de l'esperit de treball i d'una voluntat de compenetrar-se. Sembla un govern on primer s'han posat els noms, i després s'ha buscat «què et done» i «què acceptes per semblar que pintes alguna cosa» en coses que no pinten res.

La imatge que transmet és absolutament lamentable, excepte pels fans-boys dels partits al «Gobierno», donen munició gratuïta a la dreta assilvestrada. A més a més, donen també transmetre que el que importa és la poltrona i no la feina. Perquè si realment volen fer feina, es poden repartir els ministeris de forma més racional i assumir les competències que es pacte, fins i tot de forma més global. Però la manca de confiança i encaixar noms porta decisions absurdes.

Al final sí que faran un "govern frankenstein", no per tenir un suport de grups "que se situan fuera de la Constitución" sinó per tenir vint-i-dos ministeris que ningú sap que pinten. Al final, la gent acaba percebent que tots són igual, fins i tot, els que venien a canviar-ho tot, com Podemas, perquè fan el mateix que els altres. I després es queixaran de què la gent d'esquerres es queda a casa i guanye la dreta ultramuntana.

Òskar "Rabosa".

UN ADOLESCENT AL GOBIERNO

 

Diuen a la ràdio que ja hi ha Gobierno, i que hi haurà no-sé-quants ministerios i unes altres tantes vicepresidencias, i que hi ha dos partits polítics que han fet una coalició per poder governar, i que hi cal l’aprovació –bé per abstenció, bé per acceptació— d’altres partits polítics de tota mena per tirar endavant el projecte.

Jo no puc anticipar res perquè, en principi, no hi ha precedents d’una complexitat semblant, però sí que puc opinar atenent unes cosetes que he estat observant en les darreres setmanes. D’altra banda, cal saber que al llarg de l’evolució humana, les persones travessem unes etapes que només s’entenen des del punt de vista sincrònic, ara observades per mi de manera anacrònica. L’adolescència n’és una.

Les persones adolescents no han acabat d’entrar en la maduresa i encara mantenen actituds que poden sorprendre qui les tracta. Per exemple, els agrada la velocitat, i sovint la llengua els funciona massa ràpid. Si han de comunicar algun esdeveniment, segurament s’anticiparan al moment ideal per fer-ho, i pot ser que ho facen per canals que no sempre són adequats. Hui, sense dubte, farien servir les noves tecnologies.

D’altra banda, si es dona el cas d’haver de negociar alguna cosa, el seu punt de vista podria vincular-se a una posició privilegiada, molt probablement lligada al lloc físic més alt d’allò que considera una escala de valors. Açò se sol associar a la gran expectativa que els genera el propi ser i a pensar que l’hàbit fa el monjo: situant-se l’adolescent en un lloc privilegiat, i amb la capacitat que ell mateix s’associa, es podrà arribar a la finalitat desitjada.

La lleialtat, a més, és una de les claus perquè l’assumpte funcione, tot i que la testosterona tinga res a dir, però no es pot enganyar el líder, ni en el suposat cas de comprovar qui és el més homenet. Este, per tant, és un dels punts més aleatoris dels que es poden donar en una relació com l’exposada. Però podria passar que una de les parts de la relació ja haja transitat esta etapa i, per tant, ja haja assolit la maduresa, mentre que l’altra està torbada pel vertigen produït per una ascensió excessivament ràpida.

Aleshores, la persona major se’n pot beneficiar de la més jove, si té una mica de temple i saviesa. Per exemple, si s’aprofita de l’ímpetu del xaval, i si sap que s’anticiparà a la data òptima de comunicar alguna cosa, li pot filtrar informació que, després, esmenarà desautoritzant el jove, fent-lo servir com a barrera de protecció i, per extensió, per analitzar les respostes dels afectats de cada mesura cantada. Finalment, si es conduïx correctament la relació, els guanys de l’adult poden ser copiosos mentre que el seu desgast es pot apaivagar quasi en la seua totalitat.

Per cent, ara ja me n’he empassat de paraules i encara no he pogut aportar la meua opinió sobre el Gobierno, però, a més, no recorde quina relació hi ha entre els dos substantius del títol; així que ho deixe per a una altra ocasió.

Salvador Sendra

PPsicòpata.

A les darreres setmanes s’ha constatat l’aïllament del PP a l’hora de fer govern. Tant el President del Govern en funcions, Mariano Rajoy, com la premsa cavernícola de dretes, es farten de demanar una Gran Coalició per tal de fer un govern estable, a l’ús de “les democràcies més avançades” –entengueu Alemanya-. Ells que ara van de demòcrates avançats no han entès res. No s’han adonat que el problema de la seua marginació no és “els altres”, “la esquerra” que no pot ni veure a la dreta. No va d’això. Pel que fa a la ideologia econòmica el P$x€ està a tocar del PP i C’s. El gran problema és que el PP té un comportament psicopàtic.

Amb unes poques línies repassarem breument els trets fonamentals dels psicòpates i veureu fàcilment com el PP els reuneix, llevat d’aquells que òbviament només poden ser atribuïts a persones físiques:

a) Encant superficial, gran capacitat verbal  i intel·ligència:

És indubtable que el PP des de l’arribada d’Aznar, era un partit amb encant. Davant el desgast del P$x€ de Felipe González arribava una nova gent al PP, els Aznar, Zaplana, Rato, Cascos, etc., que pareixien més moderns, ja no eixits de la transició. Amb un discurs optimista, que volia semblar més Europeu. Tots engominats, tots ben vestit, lluny de la imatge carca de la generació de la Transició. L’encant, el discurs europeu modern resultaven atractius. A més a més, era gent que semblava preparada, intel·ligent, i intel·ligents foren en desgastar al P$x€ i vendre il·lusions a la gent després de la catàstrofe Felipista-P$x€ra.

Més endavant hem pogut comprovar com la majoria dels seus projectes, i més a la Comunidad Valenciana, són enlluernadors però superficials.

b) Escassa fiabilitat i insensibilitat en las relaciones interpersonals generals:

Com a partit mai s’han mostrat fiables, i les relacions amb altres partits sempre han passat per interessos, per assolir el poder. Eren capaços de pactar amb el CiU i el PNB si no tenien majories absolutes, però que assoleixen majories absolutes, actuen despòticament, incloent amb els que han sigut els seus socis i els partits ideològicament més propers a ells. No tenen ninguna cura per mantenir llaços amb els altres partits, degut al seu tarannà autoritari. Això es demostra ara, havent sigut el partit amb més vots i diputats, no troba ni un sol partit que recolze la seua investidura, ni Coalició Canaria, ni PNB, ni CiU... està absolutament aïllat per haver sigut un dèspota els darrers quatre anys.

c) Falta de remordiments i vergonya:

No senten cap vergonya per ser els hereus del franquisme, no tenen cap remordiment pels crims del franquisme, no s’avergonyeixen de que encara hi haja més de 150.000 persones soterrades en cunetes. I això els deferència de qualsevol partit que no siga d’extrema dreta d’Europa, la Democràcia Cristiana alemanya condemna sense pal·liatius el nazisme, si volen comparar-se amb ells eixa es primera lliçó que haurien d’aprendre.

Per no sols això. No tenen cap vergonya per malversar diners públics amb aeroports, infraestructures deficitàries, inútils i/o absurdes. No tenen cap vergonya ni remordiment per tirar diners amb sobrecostos bestials.

No tenen cap vergonya pels casos de corrupció, ni pel finançament il·legal, ans al contrari, actuen amb un xuleria que espanta.

No tenen cap vergonya en utilitzar i manipular amb els morts del terrorisme per guanyar vots.

No sols aquestes conductes, però el lector sabrà afegir totes aquelles conductes que farien posar vermell a qualsevol persona normal i en el PP són defeses sense cap remordiment ni vergonya.

d) Conducta antisocial sense un motiu que la justifique, comportament maliciós i manipulador, comportament irresponsable, estil de vida parasitari i manca de metes realistes a llarg termini:

Tots aquests trets els reuneix el PP sense cap mena de dubte. És faria llarguíssim entrar en detall amb tots ells, però no obstant en podem ressaltar alguns.

Utilitzar sense justificació els aparells repressius de l’Estat de forma brutal en manifestacions pacífiques, incloent policies que rebenten les manifestacions per justificar la posterior agressió per part dels companys. Amb tot això fan uns excessiu i injustificat de la violència encara que siga contra menors, com el cas de la “primavera valenciana”. No sols això, són capaços d’enviar uns titellaires a la presó per un obra de ficció. No tenen cap escrúpol en fer lleis repressives que vulneren els Drets Humans.

De la irresponsabilitat millor no en parlem, des de com portar l’accident del Prestige –tot un despropòsit des del començament fins al final-, les mentides del 11-M –amb 200 morts per davant-, fins el cas Castor, provocant petits terratrèmols. Altra vegada la irresponsabilitat amb la gestió de diners públics. Irresponsabilitat amb firmar contractes de gestió privada de sanitat garantint beneficis. Irresponsabilitat amb les infraestructures inútils, projectes absurds...

L’estil de vida parasitari és més que evident, no sols el comportament individual dels membres corruptes del partit, també com a partit. Finançament il·legal, fer-se una seu amb diner negre de la corrupció, etc.

e) Autoestima exagerada, egocentrisme patològic i manca d’empatia, crueltat i insensibilitat:

Que al PP tenen una autoestima exagerada i egocentrisme patològic és més que evident. Veiem si no com es creuen que són el Partit que rescata a Espanya de les crisi, com és creuen els únics garant de la unitat nacional. Com es creuen que sense ells l’Estat estaria a la misèria i trencat. Ells són els més capacitats per administrar el destí de l’Estat.

La manca d’empatia també és evident. No els importa els desnonaments, no els importa la pobresa infantil, no els importen les víctimes de les estafes bancàries, no els importen els familiars de les víctimes de la repressió franquista a la postguerra, etc. Són incapaços de posar-se al lloc de l’altre i sentir dolor que estan patint. Tot això els fa cruels i insensibles.

f) Judici deficient i dificultat para aprendre de la experiència, incapacitat patològica para acceptar responsabilitat sobre els seus propis actes:

En el llarg repàs que hem fet demostren que no tenen un judici aplomat, que no aprenen res, doncs ni se’n penedeixen i a més es justifiquen. No accepten cap responsabilitat, ni per corrupció, ni per malbaratar el diners, ni per cap de les seues accions. Ens al contrari altius i orgullosos defensen les seues barbaritats a capa i espasa. 

El problema que té el PP no és ideològic. El P$x€ no té cap objecció en pactar amb la dreta, el problema que té el PP és del seu comportament psicopàtic.

 

Òskar "Rabosa".