Després d’un interessant debat amb un inversor sobre això que proposen economistes i patronals per avançar l’eixida de la crisi, una fórmula a cavall entre la cosa pública i la gestió privada, només puc pensar que els voltors ensumen la sang. No em referisc als xicotets contractistes que, en el fons, són qui fan la faena, sinó a eixos que, conxovats amb els bancs, aposten poc per guanyar molt des que hi ha una fórmula màgica anomenada rescat.
En principi, i sense tindre por d’enganyar-me, puc dir que els governs que oferixen concessions són els dels pitjors gestors. La seua intenció és la de construir sense tindre diners —sense pagar—, cedint el sòl o la posterior gestió del negoci. Si tingueren diners, si gestionaren i pressupostaren com cal, només haurien de licitar la construcció, o res. Per tant, lliçó primera: no us fieu de qui concedix gestions; no és bon gestor.
Tu construïxes, cobres i te’n vas: eixa és la fórmula perfecta! Però malauradament, a les adjudicacions accedixen empreses especialitzades en projectes i pressupostos, suportades per bancs i a les quals, sovint, els fan el trage a mesura. Estes empreses, després, subcontracten la faena i les següents, també perquè, a la fi, Construcciones Pepe faça l’obra amb un preu tan ajustat que els seus treballadors se la juguen a no cobrar. Estaria d’acord, fins i tot, a deixar que la constructora es quedara amb una part del treball, o del sòl, com a dació en pagament, però sempre que estiguera clarament delimitat, tant en l’espai com en el temps; això sí, sense mantindre cap altra relació contractual amb l’administració –açò ho escric perquè penseu que soc una persona moderna i progre.
I la gestió del producte ja acabat? Perquè, si se la queda la companyia adjudicatària, ens hem de preguntar què sap un enginyer de camins de gestionar un hospital, per exemple. Supose que hi haurà l’absorció de qualsevol empresa especialitzada –ara es diu entrar en l’accionariat—que, alhora, haurà de contractar empreses sectorials amb gent perquè faça cada faena... Però, i si el negoci no funciona? Ho dic per això de «compte i risc» que és la gran aposta. No patiu, que no passa res, perquè estan els rescats amb diners públics!
Ara, per acabar he de dir que, en el millor dels casos, estaran els adjudicataris enduent-se diners de la ciutadania, directament o indirecta, fins que ingressen amb escreix el capital finançat pels bancs i els seus interessos, i protegits per clàusules desproporcionades. I, en el pitjor, s’emportaran el gruix de la seua aposta amb el rescat que pagarà l’administració, o siga, nosaltres. Darrere de cada adjudicació, hi ha un ideari polític i econòmic: segona lliçó.
Eixe és el pla proposat per traure’ns de la crisi: que els bancs i les grans empreses adjudicatàries, que solen sempre anar de la mà, guanyen diners amb crèdits i gestions, però sense doblegar el llom. Aneu a missa?
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada