La funció del crític és sovint qüestionada. Jo mateix he exercit de crític quan he tractat alguns dels llibres que he llegit, i fins i tot quan he criticat obres de crítics tan refutats com Harold Bloom. Per realitzar eixa meritòria tasca, realment no m’he endinsat en la complexitat de l’obra; simplement m’he centrat en les contradiccions en què ha entrat l’autor. També ho vaig fer amb Houellebecq, quan em vaig adonar, llegint-lo en una entrevista, que en el fons, estava immers en una contradicció que mancava de sentit gran part de la seua obra.
Jo no critique: jo critiquege! Per criticar cal una formació i una cultura de què no dispose, ni disposaré mai. És per esta raó que ni ho intente, i ho dic. Wilde proposa el crític com a un artista més, perquè la matèria primera que ampra és l’obra d’altres autors i autores, la transforma i crea una peça en què analitza i remarca l’original. Ell creu que per criticar cal ser bo escrivint: tan bo que sovint és millor la crítica que l’obra, i està millor escrita.
Bajtin i Eco eren crítics literaris, però molt metòdics; allunyats del model erudit que proposa Wilde per a realitzar esta tasca. He llegit algun llibre seu dedicat a esta faena i m’ha resultat interessant la manera amb què Eco fa servir el mètode del rus, esquemàtic i minuciós, tot i que no l’esmenta mai. Collons! Ja estic critiquejant altra volta! Tinc un vici lleig amb tot això de revisar llibres d’altres i comparar-los per extraure’n conclusions, perquè podria haver passat que no coneguera Bajtin, i la similitud fora una simple coincidència. Un home tan culte com Eco...
Si el crític que proposa Wilde és un artista, només he de dir que la paraula artista té diferents afeccions que ens apropen la seua essència a moltes més persones de què creiem. El meu oncle, per exemple, definia com a artista una persona vividora que bevia whisky de bon matí i a qui no li feia nosa esmorzar, dinar, sopar o berenar amb els amigots, fins i tot cada dia. Eixa és l’única possibilitat que queda per a aquells que critiquegem asseguts a la terrassa d’un bar. Eixa i que ens òbriguen els bars.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada