“Temps nous vindran que altres coses portaran”, així
s’expressava el uelo Mariano de Murla, un home que n’havia vist de molts
colors. Havia vist a germans morir a la guerra on ell mateix va ser ferit de
bala a tres parts del cos i tenia una enramada de familiars més o menys
directes per un arc que anava de l’Alger i França a l’Argentina o els Estats
Units, que a casa o en general al carrer tots deien simplement l’Amèrica... Per
al xiquet que era jo aquella frase restava inconclusa (tot i que en aquella
època no coneguera la paraula), altres coses bones, més bones o més roïns demanava
jo? I ell ho deixava ahí...
Era un home afable i rialler però que mai s’acabava
d’expressar com si haguera interioritzat que l’esquena t’esclafiran per allò
que diràs o no ho faran per allò que callaràs. Quan caigué el campanar de Murla
i se li endugué mitja frontera de la casa deixant-la pràcticament inhabitable a
més de destrossar totalment tres altres cases més per l’altra banda causant dos
morts, es limità a dir, “ara ho arreglaran tot amb un d’eixos del tratge llarg”,
i de nou, tingué raó. Als pocs dies de la commoció arribà a Murla un bisbe i
altres alts mitrats per celebrar una missa solemne. Enterrats els morts i bufat
el vent s’instal·là de nou l’oblit per a aquell a qui la incompetència d’altres
li foté la casa i li podia haver costat la vida. El campanar de Murla tenia
clavills en zones d’un pam d’amples des de feia dècades. La catàstrofe era allò
que parafrasejant a García Márquez podem anomenar “Crónica de una muerte
anunciada”, qui se’n faria càrrec de les despeses, l’Ajuntament, l’Arquebisbat,
la Diputació, la Generalitat, l’Estat central? Tots esguardant i la casa per
granar...
Recentment, qüestió de dies a penes, he assistit impotent
des de la terrassa de ma casa de a la segona devastació d’un dels paisatges de
la meua infància, les muntanyes de Pego en flames com mai abans. Òskar Soria bé
ha posat el dit a la ferida, com Mariano, també ell creu que enviaran a uns
quants d’eixos de “tratge llarg”, tècnics urbanites en connivència amb
politicastres tot també urbanites pere impulsar plans de reconstrucció i
revigorització del territori i altres. Imaginem un ferrer fent de metge o
viceversa? Clarament no, tot i així ara vindran urbanites a arreglar el món
rural que ells mateixos porten dècades ajudant a rematar.
Amb amics així qui necessita enemics?
Bucarest a 20 d’agost del 2022
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada