L’ús de les xarxes

Sovint, de manera innocent, creiem que podem moure’ns lliurement per allò que coneixem com a Internet. La primera cosa que hem de tindre en compte és la manera com he escrit Internet, o siga, amb majúscula. Açò és fàcil d’explicar, ja que es fa servir la inicial majúscula en el trànsit d’un neologisme cap a una paraula ja assimilada que ja s’escriu amb minúscula: internet. Crec que en castellà ja ha fet el trànsit; quant a nosaltres, no n’estic segur, i cal tindre en compte que se sol comptar amb un període de transició quant als canvis on les dos formes solen ser correctes. D’altra banda, l’ús de la majúscula està lligada a un nom propi, per tant, que té propietat.

Si tot allò que és la xarxa no té un propietari, sí que el tenen les maneres en què hi naveguem: Google, per exemple. Ara bé, i com supose que deu ser, les empreses propietàries deuen buscar el benefici. Internet, empresa, benefici, usuari, gratuïtat..., poden ser conceptes que encaixen en diferents camps, sobretot això de la gratuïtat per a l’usuari. Ja sé que açò que acabe d’escriure ja ho sabem, però cal tindre-ho en compte per pensar què trobem quan hi busquem i què veiem en el temps d’oci que hi dediquem. La foto de la investidura de Trump ens ho ha recordat de manera ben clara.

Ja fa uns anys que vaig abandonar Twitter, supose que va ser quan Musk va comprar la companyia, i ho vaig fer per dos motius: per a no regalar-li diners i per a no caure en la seua xarxa –algoritme es diu ara. Sobre la meua influència, no cal ni anomenar-la, ja que només em dedique a fer paelles i a provocar Victor el Blai, o siga, ni cas. Ara, fa unes setmanes que he deixat Facebook i Threads per les mateixes raons, sobretot la primera, on no paraven d’eixir-me vídeos bèl·lics que no deixava de blocar. Potser en vaig arribar a denunciar uns dos-cents pel cap baix. Estava fart, la veritat! Respecte d’Instagram, crec que ja m’està passant una cosa semblant, tot i que amb un menor volum. De moment, encara hi estic. De Whatsapp, o Telegram, crec que la cosa és diferent, perquè es pot fer servir només per a comunicar-te, sense més.

Que per què escric açò? Doncs, perquè he llegit algun article en què la gent es planteja mantenir-se en la xarxa per a fer de contrapés. Fins i tot he llegit coses d’un purisme esgarrifós en el qual s’obvia la part més important: que hi ha manipulació quant al contingut, i que este fet, al final, pot influir en la manera de pensar el món i les relacions socials. De la dependència, ni en parle. Però, quina és la contrapartida? En primer lloc, supose que hauré deixat de relacionar-me amb persones llunyanes o, fins i tot, amb gent desconeguda amb qui he travessat algun missatge –en el meu cas, molts poquets. I, finalment, que la gent ja no podrà apreciar les meues habilitats culinàries ni el bon gust que tinc per escollir els puros i els vins adequats. Eixe és el preu: tota una pèrdua per a la societat!

Salvador Sendra

El ‘terraplanisme’ en el subconscient col·lectiu.

Entre al cercador d’Internet i busque mapes del món en l’apartat d’imatges. Totes són iguals: al centre està Europa i, als extrems, Àsia i Amèrica. No pretenc valorar la proporcionalitat dels continents perquè diuen que es troba vinculada a la quantitat d’estats que hi ha. Europa necessita una major grandària perquè hi ha molts estats i moltes ciutats que cal incloure-hi. Àfrica, per exemple, no necessita reflectir la seua superfície de manera adequada perquè té molt d’espai despoblat, o Austràlia.

De tota manera, això que he escrit en el paràgraf introductori no és realment important per a la finalitat del text, si excloem la distribució dels territoris: Amèrica, a una banda, i Àsia, a l’altra. Alaska i Sibèria estan tocant-se, si observem el pla-neta amb una bola del món. La primera pertany als Estats Units de Nord-amèrica; la segona, a Rússia. Els dos estats mantenen una confrontació constant en un intent d’ampliar el propi potencial hegemònic i la prova de tot això es troba a Ucraïna i a Geòrgia, d’una banda, i a Grenlàndia i Panamà, de l’altra, per exemple.

Els Estats Units de Nord-amèrica van comprar Alaska fa més de cent cinquanta anys als russos. Tot fa pensar que Rússia no qüestiona l’operació, que va ser tot un regal, perquè desestima expandir-se cap a eixe costat del món, del qual podria negar la legitimitat de l’acord: ho fa pel vessant europeu. D’altra banda, el seu adversari accepta la batalla de la frontera ucraïnesa i hi aporta diners i armament.

Nosaltres, els terraplanistes, veiem normal que les dos grans potències s’enfronten arreu del pla-neta per un pam de terreny i no pensem que són veïnes pel nord. Però allà no passa res... Fins i tot, la Crisi dels míssils va ocórrer a Cuba –una mentida que va estar prop d’acabar amb l’espècie humana— perquè Alaska està a l’altra punta del pla-neta de Sibèria. Tot massa pla!

Salvador Sendra (12/01/2025)

La mentida.

Si Oscar Wilde defensava la mentida en un preciós assaig que titulava com La decadència de la mentida, cal dir que esta afecció només la vinculava a allò literari: poètic. Per a ell, de la mateixa manera que per a Nietzsche, la mentida era allò que diferenciava i humanitzava l’home –i la dona— com a capacitat creativa. A tot això, si ho duguem a l’extrem, també es podria considerar mentida la formulació d’una hipòtesi que caldria contrastar per a assolir la tesi. En fi: que la mentida és inherent al ser humà, per molt que ens fota.

Hem passat Nadal, una setmana en què commemorem el naixement del fill de Déu d’una dona verge que va ser avisada de l’embaràs per un colom el dia 8 de desembre: setze dies abans de parir, si la matemàtica no falla. Tot el cristianisme celebra eixa festa, així com les altres vinculades a la fe cristiana sense entrar en els detalls de la seua rigorositat. Fins i tot, hi haurà algú a qui estes línies poden ofendre’l perquè ell –o ella— creu una determinada cosa. L’ofensa, per tant, o és qüestió d’honor o és qüestió de fe, però mai de racionalitat, atenció!

Ara, però, escolte per la ràdio que el gran problema social són les notícies falses i el qüestionament de la ciència, si fa no fa, de sis o set anys ençà. Em fregue les orelles per a assegurar-me que he escoltat bé el titular de la notícia i sí: l’he escoltat bé. En el meu interior pense que perquè una notícia falsa tinga vertader èxit, esta ha de ser de fotografia o de vídeo, i ho pense perquè eixa manca de racionalitat que se li sol associar a la percepció visual va de la mà de l’analfabetisme funcional, de la fe o de l’honor, o del pensament escolàstic perquè es pot saber molt, però alhora dissociar entre saviesa i creença.

Per als pensadors liberals anglesos, el liberalisme no podia ser opcional: o s’era o no; però no es podia ser a mitges. Ara, un pot ser conservador, però liberal quant a l’economia, per exemple. Hui, es pot ser mestre i creure que ens fumiguen... Però vull tornar a Wilde i als dies del seu judici a Anglaterra, la condemna del qual el dugué a l’exili i a la desgràcia. Estic ben segur que en alguna de les intervencions de l’acusació deguera demanar la veritat, i que es deguera ofendre per escoltar mentides. Principis, senyor Wilde, principis!

Salvador Sendra (7/1/2025)