La mentida.

Si Oscar Wilde defensava la mentida en un preciós assaig que titulava com La decadència de la mentida, cal dir que esta afecció només la vinculava a allò literari: poètic. Per a ell, de la mateixa manera que per a Nietzsche, la mentida era allò que diferenciava i humanitzava l’home –i la dona— com a capacitat creativa. A tot això, si ho duguem a l’extrem, també es podria considerar mentida la formulació d’una hipòtesi que caldria contrastar per a assolir la tesi. En fi: que la mentida és inherent al ser humà, per molt que ens fota.

Hem passat Nadal, una setmana en què commemorem el naixement del fill de Déu d’una dona verge que va ser avisada de l’embaràs per un colom el dia 8 de desembre: setze dies abans de parir, si la matemàtica no falla. Tot el cristianisme celebra eixa festa, així com les altres vinculades a la fe cristiana sense entrar en els detalls de la seua rigorositat. Fins i tot, hi haurà algú a qui estes línies poden ofendre’l perquè ell –o ella— creu una determinada cosa. L’ofensa, per tant, o és qüestió d’honor o és qüestió de fe, però mai de racionalitat, atenció!

Ara, però, escolte per la ràdio que el gran problema social són les notícies falses i el qüestionament de la ciència, si fa no fa, de sis o set anys ençà. Em fregue les orelles per a assegurar-me que he escoltat bé el titular de la notícia i sí: l’he escoltat bé. En el meu interior pense que perquè una notícia falsa tinga vertader èxit, esta ha de ser de fotografia o de vídeo, i ho pense perquè eixa manca de racionalitat que se li sol associar a la percepció visual va de la mà de l’analfabetisme funcional, de la fe o de l’honor, o del pensament escolàstic perquè es pot saber molt, però alhora dissociar entre saviesa i creença.

Per als pensadors liberals anglesos, el liberalisme no podia ser opcional: o s’era o no; però no es podia ser a mitges. Ara, un pot ser conservador, però liberal quant a l’economia, per exemple. Hui, es pot ser mestre i creure que ens fumiguen... Però vull tornar a Wilde i als dies del seu judici a Anglaterra, la condemna del qual el dugué a l’exili i a la desgràcia. Estic ben segur que en alguna de les intervencions de l’acusació deguera demanar la veritat, i que es deguera ofendre per escoltar mentides. Principis, senyor Wilde, principis!

Salvador Sendra (7/1/2025)