Hi ha dos polèmiques a les quals retorne de manera recorrent quan intente entendre què passa ara i per què passa. Un dels dos debats de referència és el de Cassirer i Heidegger a Davos, del qual s’ha escrit molt. Recentment he trobat uns articles molt interessants de Julio Quesada en què, amb un bon repàs de la bibliografia de Heidegger, hi aporta la nitidesa que cal. Quesada repassa les publicacions del filòsof alemany i les cartes que va escriure a altra gent per a explicar allò que coïa abans del famós debat, i són ben significatives de la seua oposició a tot allò que poguera assemblar-se al pensament il·lustrat. Diuen que, amb la polèmica de referència, es va sentenciar la Il·lustració, perquè hi podia haver massa cosmopolitisme. El resultat de tot açò és ben conegut.
Cal tindre en compte que sota l’apel·latiu de «cosmopolita» hi ha tota la interpretació que es pot traslladar d’un lloc a un altre per a fer valer eixes directrius que haurien de servir per a entendre que les coses bones ho solen ser pertot arreu, i les dolentes, també, –aporta les eines que hi permeten comparar— indistintament d’on s’apliquen els principis, si ací o a l’Afganistan, per exemple. Ara, com que l’exemple és prou evident, ja podem pensar que els costums de cada indret no sempre són aptes per a legislar sobre un territori, ja que poden oposar-se a tot allò que podem pensar que és correcte.
En una entrevista a la filòsofa Adela Cortina d’alguna emissora de la ràdio que ara no recorde es va plantejar la qüestió de la migració i els arguments que aporten alguns sectors de la societat en què s’argumenta que, en açò que s’entén com a occident, cal mà d’obra per a poder seguir nodrint el sistema i, així, poder mantindre coses com l’economia, les pensions i la sanitat, per exemple. A l’entrevista, la senyora Cortina arguïa que eixe pretés pragmatisme no es podia considerar com una premissa per al debat; tot era molt més simple: són persones i, com a tal, s’havia de preservar la seua seguretat perquè eixa i no cap altra cosa és això que ens permet considerar-nos com a humans, i que eixe era l’argument que havia de prevaldre. Tota la resta sobrava.
El problema de fons que hi pot haver és que la Il·lustració estava lligada a allò que Heidegger entenia que derivava d’un pensament purament intel·lectual sorgit d’aquells que no disposaven d’un lligam geogràfic pròxim, i que calia un pensament arrelat en algun fet històric de proximitat o en alguna tradició, molt més tangible, que marcara el caràcter d’un poble i que anara més enllà de l’abstracció pura. Ara, el món regira cap al conservadorisme i les coses properes com les tradicions o les fronteres, mentre passa per damunt de tot allò que es pot considerar com a ètic.
Salvador Sendra (30/3/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada