Allò que de veres es juga Harvard

 

A la premsa llig que hi ha un enfrontament entre el govern dels Estats Units de Nord-amèrica i una de les seues universitats més prestigioses perquè el president Trump vol controlar això que interpreta com una onada d’antisemitisme. Si es donara el cas, la causa es trobaria en la barbàrie que comet dia rere dia l’estat israelià contra la població palestina. Per a Trump, es tracta de legítima defensa i tot aquell que es posicione en la seua contra és un antisemita i cal porgar-lo. S’han de controlar les fronteres i les persones que entren als Estats Units per a evitar que s’estenga eixa taca d’oli i que impregne la pacífica societat nord-americana. A més, també s’hi poden escolar lliberals o, pitjor encara, progressistes. Oh, my God!

Altres universitats ja han cedit a les pressions del govern, com Columbia, però Harvard no es doblega i l’asfixia li arriba des de tots els vessants possibles. Ara, després de les retallades, Trump intenta que no s’hi puguen matricular alumnes sospitosos de realitzar pràctiques sospitoses o de tindre amistats sospitoses, o vinculades amb sospitosos, o familiars que tracten amb sospitosos o que escriguen «sospitosos i sospitoses». Harvard, però, ha entés el missatge i se la juga de veres.

Si esta universitat és la més prestigiosa del món, i el seu prestigi rau en la diplomàcia, el dret o l’economia, ha de demostrar-ho. I la millor manera de fer-ho és ensenyar al món que té els millors juristes, els millors economistes i els millors diplomàtics, i que un govern de pallassos no pot dir-los què han de fer, perquè són ells qui controlen els camps on s’efectuarà la batalla.

Per un moment, penseu que teniu un fill o una filla, o alguna d’eixes persones que no se senten representades en cap dels gèneres, que haja d’estudiar als Estats Units de Nord-amèrica i hi esteu buscant una universitat. Teniu per a escollir: les dels llepons perdedors o la que és capaç de derrotar l’estat més poderós del món... Què hi faríeu? Quina escolliríeu si les poguéreu pagar totes?

Au, bona nit!

Salvador Sendra (29/05/2025)

 

Uns apunts per a entendre les coses žižekianes

 

Fa uns anys que no llig Žižek i ara ho he tornat a fer perquè hi havia unes coses que havia d’aclarir. La meua relació amb este escriptor va ser com la qualsevol altre, crec jo: en primer lloc, agarres alguns llibres per cridaners i veus que sí, que són molt lleugers; després, com que penses que hi deu haver alguna cosa més, entres en les obres més denses i t’impressiona la manera amb què t’explica les coses; però entens la meitat del missatge.

Amb el pas dels mesos, saps que hi ha coses que et cal entendre per acabar de llegir-lo com Déu mana, i t’adones que Lacan és la peça fonamental. Però Lacan és molt dur, entre altres coses, perquè allò que té publicat són classes i conferències: el ritme, les expressions, l’idioma... Ara, per evitar la lectura directa o les classes magistrals de Lacan, he dedicat un temps per centrar-me un parell d’elements que cal saber per interpretar Žižek, que al cap i a la fi és qui m’importa.

Le grand Autre, per exemple, beu tant de les teories estructuralistes com del superego quan a la simbologia, però les defuig des del moment que l’infant aprén a parlar –hi afegig el llenguatge. Per a Lacan esta deuria ser la vertadera interpretació de le contrat social a què es referia Rousseau i que va més enllà del simple naixement. Una volta dins de la simbologia, és quasi impossible eixir-ne –i he posat un «quasi» per si de cas! L’altra cosa, i la que més maror m’ha aportat des que vaig llegir La vigència d’El manifest comunista, ha estat el significat de l’Acte.

L’Acte de Žižek és l’adaptació del de Lacan i, per tant, s’ha de tindre en compte que s’hi referix com a trencament de la realitat, de manera semblant, al meu parer, a allò que deia Kuhn a L’estructura de les revolucions científiques, on també s’hi pot apreciar l’Acte com a moment de canvi respecte del model anterior, o siga, amb le grand Autre. I sembla ser que l’acte en qüestió ha estat el detonant d’un parell de revolucions, per a Žižek: la russa i la xinesa. I ho escric perquè hi ha qui té molt clar cap a on anem quan s’esgota el model de democràcia liberal que hi ha hagut fins ara.

Respecte d’esta última apreciació, he de dir que no tinc clar el camí, ni m’importa en realitat, però sí que em sorprén que les grans potències el donen per exhaurit i que intenten fer-lo caure per a enxampar el rival a contrapeu. També és curiós que es llancen a allò desconegut per mantenir un xicotet avantatge en la cursa cap a la incògnita. Però supose que no tardarem massa a saber-ho.

 

Salvador Sendra (24/05/2025)

 

Témer i tremolar

El primer llibre que vaig llegir de Kierkegaard va ser Temor y temblor. Recorde que no el vaig acabar d’entendre i que tractava majoritàriament sobre la figura d’Abraham. Ja cap al final, hi apareixia Goethe, Shakespeare o algun dels tràgics de la Grècia clàssica. Llegir el llibre, en certa manera, era com assumir que Déu havia posat a prova l’autor i que allò que s’hi jugava era la fe a partir d’una reflexió: una mena de catarsi a què calia un dubte metòdic.

Llig la Bíblia i em centre en el capítol dedicat a Job. Ja feia temps que no el llegia i creia que ja era l’hora de retornar-hi. Job 3, 4: 14. «M’agarrà terror i tremolor, i tots els meus ossos s’estremiren». Torne la vista cap a la prestatgeria, cercant el llibre que recordava que tenia de Kierkegaard i, d’una ullada ràpida, esbrine si Job hi apareix per algun lloc i no el trobe. Abraham, Abraham, Abraham... Però poc més, quant a protagonistes bíblics.

Kierkegaard esbrinava la figura del segon patriarca i en reflexionava; potser, també la comparava. No obstant això, i a partir de la lectura de Job, ara pense que Kierkegaard es veia reflectit en els sofriments a qui tant Déu com Satanàs van sotmetre Job per a saber si la seua fe es podia qüestionar. No va ser així, ja que ell sempre va ser fidel al Senyor i als seus principis.

D’altra banda, també cal remarcar que, a banda de la crisi de fe, Kierkegaard havia deixat la relació amb la seua estimada, i que això el va dur a allunyar-se per a escriure alguna de les seues obres. Per alguna raó –perquè no crec que siga la casualitat—, hi ha al principi del capítol de Job, quan suportava les primeres proves divines sobre la fe, unes línies en què la seua esposa li va preguntar: «Encara et mantens ferm en la teua integritat?», i li va proposar que maleïra Déu i que morira. Ell no ho va fer: sí que es va mantenir ferm.

 

Salvador Sendra (20/05/2025)