LA CABRETA CRUCIFICADA

No, Miquel, no... No intentes dir-me que el teu quadre de la cabreta té res a vore amb aquella guerra de Somàlia que ja ningú recorda, perquè no m’ho crec. Un quadre com eixe, capaç de captar l’atenció d’un ateu com jo, no pot deure’s a un fet tan concret ni tan aïllat: no pot ser. Una peça com eixa, que transcendix l’espai i el temps, només es pot entendre des del punt de vista de l’eternitat, de la religió, i així deu ser.
 

Després d’anar, fa uns quants anys, al CaixaForum de Barcelona a vore l’exposició de Miquel Barceló, on hi havia moltes obres, inclosa la de la cabreta, en vaig eixir més convençut de la meua observació del que ho estava quan hi vaig entrar. Miquel no em va decebre ni una miqueta, no en les aquarel·les ni en les escultures, ni en els olis ni en la cabreta ni en la moneta; més bé, em va convèncer més, si cap. La moneta, tant em fa, de veritat, però, la cabreta... la cabreta va superar totes les meues expectatives!

Llegia Freud amb avidesa, Totem i tabú i Moisés i la religió monoteista, quan vaig ensopegar amb estes obres de Barceló. Unes pinzellades en forma de creu, de fons, sobre un llenç blanc, amb altres en forma de cabra, al damunt, amb les potes superiors encreuades i les inferiors unides pel seus extrems a la creu, amb el cap una mica tort, la bava caient i les banyes punxegudes apuntant el cel van ser la millor expressió de tot allò que acabava de llegir amb tant d’interés. Però, voleu dir-me que Miquel va pintar això pensant en Somàlia? No, no pot ser.

Però, puc admetre que, si intentava traslladar-nos a Àfrica, ho va fer voltant el Mediterrani, passant per Israel i, potser, sense pensar-ho, hi va aportar la interpretació freudiana més encertada i reduïda del judaisme i el cristianisme; tant de l’Antic Testament com del Nou. Negre i blanc o blanc i negre, com les imatges d’abans. Gris clar o gris obscur, com les imatges d’ara. Sobra color i sobra profunditat, i realisme; sobren detalls. No ho podia fer més simple i més entenedor alhora.

Si ho va fer Miquel pensant en Somàlia, no estava en el que feia perquè va transcendir tot allò escrit en la Bíblia i detallat magistralment per Freud: d’això, n’estic segur. El corder de Déu i d’Abraham, el corder de Déu i de Moisés ―els dos en blanc i negre―, el corder de Déu, Jesús, crucificat ―que dóna entrada als grisos― i Somàlia, on està Somàlia? Qui recorda Somàlia? Hi havia guerra? I ara? Millor pensar que Barceló no pensava això o, si ho pensem, voldrem entendre que, de camí, per arribar-hi, va passar per Israel, voltant el Mediterrani. L’altra cabra, encara viva, baix, mira la crucificada, atònita, o li fa la guàrdia... Tant fa, ja se sap, entre germans.

 

Salvador Sendra Perelló

CANSALADA VINÇADA

L’última volta que vaig estar a Madrid, una mica preocupat, vaig anar a visitar el Reina Sofía. El nou director havia fet canvis i estava patint per si havia retirat algun dels meus quadres preferits. Ja m’havien dit que Barceló no era del seu gust i que n’havia despenjat algunes pintures.

Efectivament! Faltaven un parell de quadres del mallorquí. Ràpidament, vaig anar a buscar el meu preferit: Francis Bacon (cansalada vinçada, que diria el meu oncle; francòfon). L’oli oliós de Bacon estava al seu lloc de costum i jo vaig romandre més tranquil. No m’agrada el director nou perquè pense que està deixant el museu en un estat latent perquè li ha retirat part del present. Les col·leccions són massa temàtiques i, totes elles, tancades i arrodonides.

Bacon tenia una visió molt crua de la realitat i de les relacions entre les persones. Una dona nua, gitada sobre un llit amb forma de taula. Una persona que s’enrosca sobre ells mateix, nua, inestable i incòmoda. L’observador, davant d’un quadre, té la impressió d’estar comprant carn, o cansalada; tot el contrari de tractar amb persones i amb sentiments. Sobre el front de la dona, hi ha una taca blanca i se n’observa una altra, de similar, a terra.

El mercantilisme dels cossos i les ànimes. La visió freda i dura del pintor sobre temes que ens passen desapercebuts, sovint, perquè ens acostumem a ells. Una taca blanca que podria resultar de segregacions dels cossos, de masturbacions o d’un desfogament físic sense més. Deien que vivia una mica turmentat i amb una relació difícil amb la seua parella. Potser això el marcara...

Jo no sé de la relació del director amb Barceló, ni m’importa. Tampoc sé la relació d’este home amb la resta d’artistes contemporanis però no em va agradar la manera en què va eliminar una part del present, deixant el local com allò que se li sol associar quasi sempre als museus: un residu del passat. El dinamisme que comporta el lligam d’un museu amb l’obra i l’autor viu és, simplement, fer que es tracte del present i no d’eixe passat a què ens tenen massa acostumats estos indrets.

Segurament, amb la intenció de pensar el Reina Sofía d’eixa manera, va ser que es va retirar el meravellós quadre de Barceló sobre el Louvre. Per observar un lloc mort, només viu en els records i en obres dels manuals d’art clàssic, ja en tenia prou amb el seu museu, abans bategant i ara enterrat junt a Warhol, Bacon, Picasso, Dalí i companyia. Les novetats que s’hi exposen són les col·leccions de postguerra. Este director deia que s’havia de prioritzar l’adquisició de nous artistes però ―dic jo― una persona tan intel·ligent hauria d’haver previst que la crisi afectaria les compres en la mateixa mesura que ha afectat el seu èxit de visites. No ens enganyem: el Reina Sofía té més visitants que els altres perquè és gratis i no per la nova gestió.

La reserva de cansalada es fa servir en època de vaques magres per sobreviure. L’ós també hiverna gràcies a l’acumulació de greix... I tu, Borja-Villel, fins a quant estiraràs el sèu?

Salvador Sendra Perelló