No sabem fins a
on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme,
Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades
de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els
bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb
iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.
D’altra banda,
em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que
salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a
causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot
exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha
quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i
tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als
Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous
reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de
poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.
L’amistat
enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a
vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de
la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més
quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions
s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no
una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i
diputades.
Ara, i per no
perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els
bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o
que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia
en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els
seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge
tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o
d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava
els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un
pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.
Salvador Sendra
