Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Macron. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Macron. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 d’abril del 2018

L’AMOR ES PAGA AMB MÉS AMOR


Resultat d'imatges de macron y trump
No sabem fins a on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme, Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.

D’altra banda, em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.

L’amistat enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i diputades.

Ara, i per no perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.


Salvador Sendra

dimarts, 30 de gener del 2018

LA MILI OBLIGATÒRIA

Resultat d'imatges de servicio militar obligatorio
A França, hi ha un nou président des de fa uns mesos. Macron –així s’anomena— va ser ministre d’economia amb Hollande, l’anterior président socialista, tot i que seria millor puntualitzar l’adjectiu fent servir «del partit socialista». Macron ha sabut desentendre’s del seu passat amb Hollande per fundar una nova agrupació que es referma en la independència respecte a totes les altres, bé polítiques, bé econòmiques; o siga, liberal.

El xic, a banda de caure bé a la gent, es dedica a anar fent, se suposa que assessorat per tot un seguit d’intel·lectuals i joves ben formats que deuen viatjar amb una tauleta Apple, per ressuscitar la République i retornar-la allà on era i d’on no haguera hagut d’eixir mai. La seua vareta màgica és la de sempre: afeblir l’estat per afavorir el negoci privat que, a la fi, paga la ciutadania. S’aconseguixen quadrar els comptes a curt termini i, al llarg, Déu dirà, o Alà!

A França, un dels grans problemes és el de la integració de les minories de nouvinguts, tot i que ja siguen de segona o de tercera generació. Ho vam poder comprovar en els incidents ocorreguts fa uns pocs anys, en les manifestacions i els avalots que hi hagueren a les ciutats perifèriques de Paris i d’altres grans urbs de l’Estat. Poc després, i com va escriure el novel·lista Houellebecq, hi ha la fantàstica possibilitat de l’expansió de l’Islam per tot arreu a causa de la desil·lusió de la joventut amb la laïcité, una de les bases de la République, i amb el futur.

Macron vol tornar a fer una mili curteta però obligatòria. Jo no m’hi vull ficar, la veritat, perquè tot i que visite França un parell de voltes a l’any des de fa uns huit anys, encara no la conec bé i no sé de les seues febleses més immediates. És per això que només vull recordar que la revolta de l’Algérie es va donar, en gran mesura, per la joventut algeriana que hi feia la mili francesa –l’Algérie en formava part—, o que va formar part de l’exèrcit, ja que s’ha de dir que França acabava de fugir d’Indochine i els mateixos algerians que en van tornar van estar després encapçalant les revoltes a sa casa.

A partir d’ací, cadascú/na que propose el final que més li plaga recordant quines són les poblacions franceses amb una major taxa de natalitat i qui hi habita.

a) Amb la mili obligatòria s’inculcaran els ideals de la République allà on no han arribat, ni de manera natural ni per mitjà de l’educació obligatòria.

b) Amb la mili obligatòria massa gent pot aprendre tècniques i funcionament militars, amb la possibilitat d’afeblir la mateixa République des de dins.

c) Amb la mili obligatòria es busquen altres finalitats relacionades, bé la inserció social de la joventut, bé amb inculcació de valors i d’altres dogmes.

d) S’ho repensa i torna enrere.


Salvador Sendra

dilluns, 11 de desembre del 2017

Macron, ambició o desil·lusió.

Resultado de imagen de macron
Sembla que l’escena política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica. Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...

Com dirien els americans, “is hard to kill the beast” i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.

Macron parla de llistes electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó eficient. En principi sembla bé.

El nou president francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats, cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com a per creure-s’ho?

Mentre se seguisca votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.

Acabarà Macron com Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història? Sembla molt probable.

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 11 de desembre del 2017.