Acabe de llegir un article titulat “Ulises, el más moderno de los héroes
griegos” de Carlos García Gual. En ell posa de manifest que el mite d’Ulisses
és el que més influent a la literatura moderna. Així ho demostra repassant un
bon grapat d’obres, algunes publicades en la nostra llengua, que tenen el seu
fonament amb l’Odissea. Ara bé, ell constata eixe fet però no en dona una
explicació. Així que com sóc agosarat, per això escric, tractem de buscar-ne
alguna, encara que ja hi haurà obres que ho hagen fet, amb seguretat amb més
encert.
L’Ulisses és un heroi que en l'antiguitat, malgrat que tenir un obra que
porta el seu nom, podríem dir que era secundari en l'imaginari col·lectiu.
Almenys no té ciutats fundades sobre el seu mite, ni té jocs en el seu honor
com Hèracles (Hèrcules), no inspira fer grans conquestes com Aquil·les (va
inspirar a Alexandre el Gran), etc. No era el més fort, no era el guerrer més
gran, ni el més ràpid, ni el més bell, en canvi era intel·ligent i astut.
Basava el seu èxit en buscar solucions imaginatives als problemes que sorgien
en cada moment. El cavall de Troia, va eixir de la seua ment. En les societats
guerreres les gestes d'Ulisses no tenien atractiu, en canvi les de Teseu,
Perseu i, per damunt de tots, Hèracles i Aquil·les, sí les tenien.
A parer meu ahí troben la clau del perquè Ulisses és l’heroi grec més
modern, com el defineix García Gual. La nostra societat no és una societat
militar, ni militaritzada, més aviat és una societat comercial (altament
industrialitzada i tecnificada) i la societat anterior era una societat on els
referents eren descobridors, viatgers, des del s. XVI fins ara en l'actualitat
hem descobert i “conquerit” tots els racons del món, fins i tot els més
inhòspits. Des del viatge de Cristòfor Colom fins Neil Armstrong i la seua
petjada a la Lluna, passant per Cook, Livingston, la conquesta de l’Oest
nord-americà, o les carreres d’Admunsen i Scott -per arribar primer al Pol
Sud-, o els debats sobre Mallory i Hillary –qui va arribar primer a
l’Everest?-. Els herois moderns són exploradors i descobridors, no són militars
conqueridors.
En canvi els herois guerrers han quedat a un segon nivell. Si tots recordem
els grans generals dels darrers temps, que plantejaven estratègies des de
centres de comandament sense xafar el camp de batalla, però no són herois
populars: ni Napoleó, ni Patton, ni Rommel, ni McArthur… Com podeu veure
gairebé tots els que en venen a la memòria en aquests moments són de la 2a
Guerra Mundial. Però això passa també perquè les guerres ja no generen herois
individuals, no hi val el valor, la destresa o la força. Hui en dia més que mai
allò que va dir Hobbes, de l’home més feble mata el més fort, es fa més palés
que mai, però a més a més ho fa amb només prémer un botó i això no té molt
d’heroic. La mística i l’èpica d’assolir el triomf en el camp de batalla ha
desaparegut per sempre més. Encara que s’haja intentat alçar als altars
d’herois franctiradors com Vasili Grigórievich Záitsev, crec que no han calat,
perquè de segur que la majoria de vosaltres ni havíeu sentit parlar d’ell.
El mite d’Ulisses encaixa millor amb l’esperit d’aquests temps, més
comercials que militars, i a més tenim Schumpeter que en economia va veure
l’emprenedor en el capitalisme primer com un aventurer, un descobridor, en
aquest cas de productes i mercats. També en la literatura romàntica, i els
llibres d’aventures, de viatges, de descobriments, incloent-hi els
descobriments científics. Menville, Jules Verne, Conrad, Jack London, tota la
ciència-ficció… Hi ha una sublimació de l’aventurer més que del guerrer. I
gairebé podríem afirmar que això, en literatura, es remunta al Cavaller
medieval, que ja era més un aventurer que un guerrer pròpiament dit.
Però a més a més, el que el fa actual, també, més enllà que encaixa millor
en una societat més comercial que guerrera, és el fet del seu viatge, contat a
l’Odissea, és una metàfora de la vida humana. El viatge cap a Ítaca passa per
tota mena de vicissituds, es troba amb tota mena obstacles que han de ser
superats. A vegades naveguen amb tot en calma, i de sobte han de travessar per
un estret dominat per les sirenes, altres vegades els Déus els desviaran del
camí dret cap a casa. Serà posat a prova, amb encanteris i seduccions, visitarà
als companys morts a Troia a l'Hades… I tot això, ho supera Ulisses amb més
enginy que força, amb més intel·ligència que armes.
Durant la nostra vida, també som posats a prova, busquem sempre una
estabilitat que mai troben, els revessos de la vida solen ser la norma
habitual, els canvis bruscs, les temptacions, i el nostre objectiu es arribar a
Ítaca, a la tranquil·litat, al respòs, la recerca de la felicitat permanent. I
malgrat això, com en el poema de Kavafis, “Quan surts per fer el teu viatge cap
Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d’aventures, ple de
coneixences.” Per això quan assolim un objectiu, un imprevist ens va retrocedir
i hem de tornar a començar, i si no és un imprevist, és que ens adonem que
encara no som a la nostra Ítaca. En aquest viatge les adversitats formen part
essencial de l’aprenentatge, de l’experiència, de la vida. La vida també té
patiment, dolor, angunies que han de ser superades. Perquè en els atzars de la
vida resideix l’essència de la mateixa vida tant com en els plaers i goig de
viure. La metàfora de la vida com viatge, es fa explícita amb el viatge cap a
casa d’Ulisses. A la nostra Ítaca arribem a la vellesa, llavors comprenem que
suposa Ítaca, com també diu Kavafis: “Savi com bé t'has fet, amb tanta
experiència,/ ja hauràs pogut comprendre què volen dir Ítaques.” Aleshores
podem entendre que ha significat viure.
La metàfora de la vida com a viatge és (o, potser, no n’estic segur)
universal. Tant valia pels grecs com val per nosaltres actualment. El que fa
més actual el mite és que a la nostra cultura hi ha una preferència per
l’aventurer abans que pel guerrer. A Grècia, on tot ciutadà era guerrer,
gairebé no es distingia l’aventurer del guerrer. A Grècia els herois preferits
eren Hèracles i Aquil·les, en el nostre temps preferim a Ulisses.
Oskar “Rabosa”
