De sempre, m’ha
cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la
covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han
adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense
penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!
Realment, si hi
ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als
territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la
covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud,
així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que
tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els
efectes... O sí.
Potser, a partir
de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra
cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar,
això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa
importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts
que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant
Pere.
Ser covard i
dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski,
a Crim i càstig, ja apunta els
entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche,
al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la
mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que
actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li
presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu
i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.
«Déu ha mort»
deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per
no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de
Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el
seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa
meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la
seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà
només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble,
anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.
Segurament, els
cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat
en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una
simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera
de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu
per eixir-ne. I Déu que jutge!
