dijous, 19 de maig de 2016

Política sense violència.

Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Que per tal de garantir aquests drets s’institueixen entre els homes, els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats.
Que sempre que una forma de govern esdevingui destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, i a organitzar els seus poders en la forma que al seu parer oferirà les majors probabilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.
La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts; i, en efecte, tota experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les formes a què està acostumada.
Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, perseguint invariablement el mateix objectiu, evidencia la voluntat de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar tal govern i proveir de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.

Aquestes paraules, amb les que comence el post, són el preàmbul a la Declaració d’Independència Estats Units d’Amèrica. La primera democràcia liberal establerta al món reconeix explícitament el Dret a dret i deure a del poble a derrocar un govern, i establir-ne un de nou, quan aquest siga abusiu i demostre la voluntat de sotmetre al poble a un despotisme absolut. En aquest cas, el camí queda expedit per a l’ús de la violència. I les colònies nord-americanes aconseguiren la seva independència respecte del Regne Unit mitjançant l’ús de la força i després d’una llarga guerra. Per tant, no és d’estranyar que la seua Declaració d’Independència comence així.
A dia de hui el recurs a la violència per canviar una forma de govern resulta inconcebible. Més als països que són considerats com a “democràcia” encara que el “poder del poble” siga nul, i estiga esposat a una llarga sèrie d’abusos i usurpacions. L’Estat, el Leviatan, controlat per uns poc, exerceix el monopoli de la violència. Una violència, que seguint a Johan Galtum, no només és directa sinó també estructural i cultural. No obstant això, el recurs de la violència pel poble està totalment vedat. No es pot ni tan sols fer menció, només cal veure les reaccions que va provocar el comentari de Pablo Iglesias sobre la democràcia i la guillotina.
Com ja he exposat amb més d’una ocasió al llarg de diversos posts en aquest bloc, canviar l’actual forma de govern, fer canvis estructurals en la forma de govern, mitjançant les pròpies estructures de l’Estat, esdevé una missió impossible. Canvis cosmètics, purament de neteja de façana, són possibles. Però un canvi a fons, no. Si afegim que el recurs a la violència és impossible, no queden gaires alternatives per fer possible el que diu el principi de la Declaració d’Independència dels EUA.
La violència estructural del sistema capitalista, emparada per les estructures de l’Estat liberal, han anul·lat de facto la possibilitat de qualsevol alternativa de forma de govern. Per una altra banda, els experiments alternatius haguts al s. XX, bé siga el comunisme soviètic o xinés, o bé siga el feixisme italiana o el nazisme alemany han sigut formes de govern molt més abusives, donant una legitimitat a qualsevol abús que faça l’Estat liberal per comparació.
Una de les coses més preocupants és, com vivint en aquesta forma de govern que exerceix una violència estructural i cultural tan forta, no té contestació. La pròpia Declaració dels Estats Units di què: La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts. Però a dia de hui, crec que hi més motius per derrocar la forma de govern, que els que tenien els nord-americans al temps de la Declaració d’Independència. Ara bé, hi ha una falla fonamental, de la que també he parlat en altres ocasions, careixem d’una alternativa a la (mal)anomenada “democràcia liberal”. 
¿Com es podria abolir la forma de govern sense el recurs a la violència? ¿Quines formes de alternatives de govern es poden establir sense recórrer a formes fracassades o ideologies desfasades del s. XIX? Eixes deurien ser el centre del debat, sinó ja polític, sí metapolític, almenys per a les esquerres. Perquè les elits sí tenen un pla.

Òskar “Rabosa”