dimecres, 11 de novembre de 2015

EDUCACIÓ I ORDRE SOCIAL

Tenia un professor que deia que els xiquets anaven a l’escola molt contents fins al dia que, en arribar a casa, deien als pares que no hi volien tornar. A partir d’este moment, el plor passava a ser un costum matinal i, els deures, un càstig vespertí. Els pares, però, encara són desconeixedors de l’important canvi, tot i que són els primers afectats, de manera col·lateral, de la desfeta pedagògica.
La memòria és selectiva i, si no em creieu, intenteu extraure, a alguna persona major, els pitjors moments de la seua vida; resulta molt complicat per la facilitat que tenen de relativitzar. La col·lectiva, la memòria, també ho és, i el cas més evident és la història: el passat idíl·lic pren forma en el subconscient col·lectiu fins al punt de creure’ns-el. I esta visió distorsionada de la història i de l’evolució és la que transmetem als nostres infants; i ho fem de la pitjor manera possible, entre altres coses, perquè reproduïm un ideal sobre una realitat, i amb una important projecció futura.
El passat sempre fou dolent, tant l’històric com el personal; per això el món ha evolucionat. La infantesa és cruel i, si ho dubteu, observeu els comportaments dels vostres fills i filles durant deu minuts al dia. Sembla que, tot i la nostra negativa ―i la de Rousseau―, la societat modela l’humà fins a adaptar-lo a la vida en grup, cosa que ja podem incloure en el present i el futur. A més, pot ser que siga a causa de la projecció dels adults sobre els jóvens que els primers anys de vida se centren una mica massa en el jo, o, pitjor encara, intenten reproduir l’estada al Paradís projectat des d’un subconscient de postguerra farcit de mancances i llacunes mentals.
El dia que la canalla torna de l’escola plorant és perquè han estat ensenyant-los matemàtiques o, el que és el mateix, gramàtica. Eixe mateix dia, els infants entenen que hi ha un poder superior al jo que marcarà el bé i el mal, la correcció i la incorrecció, i que no són ni els seus pares ni els seus avis. El dia que l’educació demana pas, eixe nefast dia, els alumnes, encara tendrets i malvats ―naturals i modelats a la imatge idíl·lica dels majors― comencen a entendre que s’ha acabat de jugar i es comença a treballar, perquè el futur hom se l’ha de guanyar, si no hereta. Han estat expulsats del Paradís, simplement.
La primera volta que em vaig presentar a una oposició de docent, vaig suspendre per dos causes: perquè em vaig enganyar de programació i perquè el meu llibre pedagògic de capçalera era Educació i ordre social, de Bertrand Russell. Cada dia que passa, i a mesura que veig i sofrisc les greus conseqüències dels egos juvenils, pense que la causa del suspens, més que haver-me enganyat de programació, va ser la segona: rara avis!
 

Salvador Sendra Perelló