UNA ÀNIMA PURA

Hui –esta vesprada, més concretament— he pogut presenciar i participar d’un espectacle que m’ha retornat la confiança en la humanitat. Jo que creia que les persones estaven corrompudes per una societat que les motlejava per aconseguir una finalitat concreta i on el pensament únic era gairebé hegemònic. Jo que creia que, llevat d’alguns indrets especials i allunyats, ja no calia conéixer res! Ara me’n desdic i accepte la derrota; estic emocionat.

Perquè ha entrat una dona al despatx dient-me que volia informar el centre que deixava els estudis i que abans m’ho volia consultar, tot i que ja tenia la decisió presa. La faena, els fills, els horaris, els companys i companyes: què sé jo... No, no: res d’això! Em deia que hi havia un professor que explicava un temari amb una notable manca de rigor perquè, quan explicava la formació dels continents i els oceans, els havia parlat de moviments d’unes capes, concretament d’uns moviments que afecten la Terra: el de rotació i el de translació. La dona deia que ella en sabia molt i que eixes coses no estaven provades, així com l’esfericitat del Planeta.

Si vos soc sincer, de primer creia que m’intentava prendre el pèl. Poc després, quan s’ha arrancat a plorar, he vist que realment estava desbordada de tanta falsedat. He intentat explicar-li que hi havia una cosa que es deia ciència –que jo tampoc em crec, però és la meua faena— que marcava els temaris. Ella m’ha contestat que, al pas que anava la cosa, que segurament els acabarien dient que l’home descendia de les mones! Jo, amb un nuc a la gola, l’he aconsellada com millor he pogut i, deixant de banda la meua professió, li he dit que deixara els estudis, que si no avisava ella, que ho faria jo perquè ja no es podia arribar més lluny, amb el desficaci científic.

Esta escena m’ha colpit i sé que em costarà d’oblidar. Seria una llàstima que una ànima d’una candidesa semblant acabara adoctrinada per un sistema basat en la total alienació de l’individu. Li he dit que intentara estudiar teologia o alguna cosa semblant, però s’ha negat dient-me que els teòlegs havien transigit massa i que ja no se’ls creia. M’han agarrat ganes d’abraçar-la per poder plorar junts però he pensat que amb una sola abraçada podria quedar embarassada d’un nou messies i que jo ja no tinc edat per a criar, i menys encara un fill rebel, o comunista d’eixos.

Salvador Sendra

HUI CORRE FERNANDO ALONSO?

Això era un dia un xiquet molt sabut que havia estudiat en una escola pública fins a acabar l’ESO i després va començar el batxillerat i sabia molt, moltíssim, perquè contestava les preguntes tipus test i jugava al Trivial. Un dia va agarrar una calculadora i va vore que treballant a l’obra guanyava més diners que estudiant i, a més, feia exercici. Li agrada que li parlen clar, sense rodejos. Ell també entén les coses com a blanques o negres; sense matisos.

Morenet i tatuat, el jove sabut va comprar un cotxe bonic perquè, així, podria passejar les xiques i, a més, a la faena et miraven de reüll si no tenies un vehicle bonic i nou, una miqueta tunejat. No faltava de res per a ser feliç, ni l’adossat! Viure en un pis, com els seus pares ja no era bonic perquè hi havia la nova forma d’habitatge de moda. Quan va anar a negociar la hipoteca amb el banc, el jove sabut ho va fer tan bé que va enganyar els banquers en la taxació i, amb poc més, va aconseguit els mobles i el viatge a la neu. És un tio dur.

Una persona intel·ligent i d’èxit, desperta i faenera, que negociava amb banquers i quedava al bar amb els amics cada dia per contar-se els projectes, havia de ser liberal perquè els autònoms són empresaris. El gimnàs i la depiladora tancaven el procés iniciat pel tatuador... Però, com estava vivint per damunt de les seues possibilitats, un dia començà a afluixar la faena i la hipoteca es tornava difícil de pagar; ara s’ha de sacrificar perquè té la consciència intranquil·la per allò que va fer. El cotxe era nou: no problem! O sí... El seu equip havia perdut altra volta.

La culpa és dels banquers! La culpa és dels polítics! La culpa és del capitalisme! Però, una persona intel·ligent i liberal no es pot enganyar, perquè sap llegir, escriure sense massa faltes (els accents no els recorda, les comes, les posa per a respirar i dubta entre la b i la v i la g i la j) i juga al Trivial. A Internet està tot, només cal saber-ho buscar: «A mi volen dir-me com educar els meus fills!». «Aniré a la plaça a indignar-me i dir-los a la cara això que pense!». «He fet un test d’intel·ligència i m’ha puntuat 165! Però, hui hi ha partit?». «El xiquet ja sap anglés perquè la mestra li ho ha dit a la meua dona».

«El problema dels españoles és el terrorisme i jo defensaré España dels assassins. El problema dels españoles és l’aigua i jo faré que l’Ebre arribe a tot arreu. El problema dels españoles es la immigració i no hi ha faena ni diners perquè els nouvinguts s’ho emporten tot. El problema dels españoles és la corrupció dels polítics i jo vaig a l’assemblea política per acabar amb ella». El problema dels españoles és molt més senzill: quan és el mundial? Hui corre Alonso?

Sort que a este jove no l’ha pogut manipular mai ningú perquè és una persona desperta i obstinada que no fa cas a ningú ni se’n refia. Però, imagineu-vos que es tracta d’una altra persona més vulnerable.

Salvador Sendra Perelló

UNA TEORIA PER TOCAR-SE ELS COLLONS

Estudiar no és debades. Sovint t’aporta punts de vista que sorprenen per la seua espontaneïtat, ja que te n’ixes de la rutina i de la massa per vore els esdeveniments des d’una altra perspectiva; quasi sempre encertada. Les filologies clàssiques haurien de ser imprescindibles per accedir a qualsevol tipus de faena de responsabilitat o, fins i tot, per donar qualsevol punt de vista o opinió. Aprendre a gaudir del temps d’esbarjo, hauria de ser l’assignatura principal de cada escola.

L’oci és l’aventura més gran de la humanitat. L’oci és la manera més honesta de conéixer qualsevol persona i de conéixer-se, a si mateix. Si haguera de fer una entrevista de treball, tingueu per segur que preguntaria ―i tornaria a preguntar― sobre este tema perquè allò que fan les persones en el seu temps lliure és allò que desitgen fer i, per tant, com realment són. Per entendre’ns: a la faena no s’és lliure però en l’oci, sí. L’oci ens espanta tant que l’ocupem de manera estúpida i sense cap mena de rigor. En el temps d’oci apareixen els nostres dimonis...

Una mala interpretació del temps lliure és la d’associar-lo amb l’esbarjo. Jo, per exemple, estic de vacances mentre escric i llig de manera compulsiva; diguem-ne que no estic tocant-me els collons ―tot i que seria molt més productiu. I esta tasca definix la meua personalitat millor que ho puga fer el temps de faena. De fet, la referència a la filologia que he apuntat a l’inici, ho era per la seua vessant etimològica perquè l’oci és anterior al treball i perquè l’oci és molt més important.

Nec otium és la paraula llatina que es transforma en el posterior negoci. L’oci és anterior i la seua negació és posterior perquè, senzillament, no es pot negar una cosa que no existix. Primer es crea i, després, es nega: molt bé! Però, no heu escoltat mai això que diuen d’«anar de vacances per carregar les piles»? O, «anar de vacances per desconnectar»? Efectivament! Hi ha gent que viu enganyada fins a eixe punt.

Si el treball alienava l’individu, com deien les teories dels segles XVIII-XIX, segurament encara ho fa. I una persona alienada és una persona que ha perdut la identitat o que s’ha allunyat de si. Unes vacances on es desconnecte són unes vacances d’alienació perquè una desconnexió és també això. Podem dir que, salvant les distàncies, alienació i desconnexió poden esdevindré sinònims i l’ésser humà romandria sense identitat, donat el cas, tant en el treball com en les vacances.

En les vacances s’ha de connectar perquè la faena ens desconnecta del món i de nosaltres mateix. En les vacances s’ha de descarregar perquè la faena ens ha estat carregant les bateries i les tenim al màxim, això sí, no sempre d’energia positiva. En les vacances hem de gaudir d’allò que som i d’allò que ens apetix realment i, si no podem fer-ho, és perquè tenim encara un dèficit educatiu important. L’Imperi Romà va durar molt segles i la causa del seu final va ser una simple confusió: la del treball amb el menjar i la de l’oci amb el circ. Panem et circenses deien ells, mentre el temps de què disposaven per a la seua identitat es balafiava en l’espectacle.

Salvador Sendra Perelló