LA SUPERVIVÈNCIA DE L’ESPÈCIE HUMANA

 

No hi ha res per sentir-te un imbècil com llegir la premsa. Ara, està de moda el resum per punts: «les deu maneres de fer-li la mà al gat», «les deu formes de descriure les estupideses de la premsa», etc. I possiblement siga l’efecte Internet que fa que cada persona esdevinga lectora potencial sense que s’haja de molestar ni de comprar el periòdic. Els diaris digitals ens oferixen a tota hora els deu manaments de les persones d’èxit.

La cosa que més preocupa el lector, com he pogut comprovar pels titulars que rep, és la seua imatge front a la resta del món. Però, esta impressió, els hòmens la tenim clara des de fa molts anys perquè ens ho transmet una simple premuda de mans. No hi ha res com prémer la mà d’algú(na), mirant-lo(a) als ulls per saber si te’n pots fiar.

El temps no passa debades i fa que, amb els anys, cresquem, en general. Els gustos evolucionen per a bé i, amb l’edat, aprenem a discriminar les coses vertaderament importants de les accessòries. Aprenem que les coses més importants de la vida giren al voltant de la taula, amb un bon menjar, un bon vi i un bon puro. La resta pot esperar i les deu sentències es poden simplificar.

No podem fiar-nos d’una persona que ens causa mala impressió en el primer contacte, eixe de prémer la mà, com tampoc ens podem fiar d’algú que té les mans menudes i fines (açò ja és un tema personal). Eixa conjunció pot ser letal per a un tracte! Però, principalment, no ens pot causar bona impressió una persona que no sap apreciar les bondats de la taula. I els deu manaments es resumixen en dos: la impressió en el salut i el gust a taula.

A taula és on es plasma la humanització. Una persona que aprecia un bon àpat és una persona humanitzada, allunyada d’eixe ésser primari que no acaba d’entendre allò que significa la paraula, la raó o l’amistat; qualitats totes elles definidores de les persones evolucionades. I sé que en el fons açò que escric són obvietats i coses que tots tenim per apreses i que ens han ensenyat a casa des de xicotets, però ho repetisc.

Per a fer que este blog siga un lloc seriós, m’he decidit a tractar els dos temes més importants en les relacions humanes: la salutació i la taula. Perquè sobre estes dos premisses es construïxen la resta de relacions entre les persones i perquè són la base de la humanitat i de la societat. Dos coses que estan en declivi perquè tendim a relacionar-nos d’altres maneres, amb les noves tecnologies i tot això. Hem de ser conscients, però, que ens estem jugant la supervivència de l’ésser humà, simplement.

Salvador Sendra Perelló

LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló