Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015

1, 2, 3 Capitalisme.

El 1961, Billy Wilder, un dels més atalentats guionistes de Hollywood de tots els temps, torna al Berlín de la Guerra Freda de la seua joventut. Mitjançant una comèdia àcida contraposa capitalisme i comunisme amb situacions delirants que acaben amb una frase que reprendrem més avant.

Tornem més a prop ara. Vora el 2011, em trobava jo al LIDL de Vic, i per matar el temps a la cua d’eixida em vaig dedicar a llegir les etiquetes dels productes de la persona que em precedia a la fila. Havia comprat aquesta persona llet, pa i carn i... anem per pams, en un lloc de tanta producció làctica com la comarca d’Osona, amb prats i vaques per tot arreu, la llet provenia de Bavaria, a Alemanya. Un curiós i llarg passeget vaja, per un producte que també es trobava allí mateix i de qualitat. La carn, en canvi, atès que on hi ha vaques NO hi ha carn (*sic!), provenia només de la República Txeca. Com que pam dalt pam baix la República Txeca i Alemanya es troben una al costat de l’altra, igual, i és un dir, van aprofitar el mateix camió per portar fins a Catalunya ambdós productes. Acabem amb el tercer producte i com que Catalunya NO és (*de nou sic!) una regió vitivinícola, havia aquesta persona comprat, -absolutament imprescindible- vi de Califòrnia, Sud-àfrica i Austràlia. A mi, mentrestant em rondinaven pel cap regions com ara el Penedès, l’Empordà o el Priorat, que amb les meues innates limitacions, no podia associar a coses com ara vins...

 Posteriorment, en un article econòmic, vaig llegir que les peces dels cotxes fan hui en dia més quilòmetres per separat que muntades juntes sobre el vehicle al que van destinades. Parlava de Volkswagen i el seu conglomerat industrial que comprèn marques com ara Skoda, Audi o la Seat de Martorell, i és només un exemple que val per altres marques i no una exclusiva de dita firma d’automoció. Les bieles siga de Volkswagen o Skoda, per exemple, igual es produïen a una planta de Polònia, mentre que els càrters de totes les marques es feien a Eslovàquia. Posteriorment es recarregava tot en camions que les portaven a les plantes d’assemblatge final, des d’on mitjançant altres camions, es redistribuïa el producte final, el cotxe, als diferents països on aquest es venia. Roda i volta, les peces del cotxe que el comprador final adquiria, havien fet més quilòmetres per separat, dels que probablement farien mai amb el propietari. A qui, per la paga, se’l atabala amb publicitat per que es canvie el cotxe cada certs –pocs- anys. Tot i que cal dir, que al comprador se’l ajuda amb productes que es cauen a trossos al poc de temps. Un es preguntarà cóm pot ser que els cotxes de hui en dia amb tots els avanços tecnològics de les últimes dècades, duren menys que els antics, i la resposta és que simplement estan dissenyats per durar menys. Això té un nom, i es diu obsolescència programada tot i que clarament es podria qualificar d’estafa manifesta.

El capitalisme és una entelèquia, una maquinació, una línia que ha de presentar sempre avanços, considerats beneficis. El preu a pagar per l’avanç no conta. Vegem-ho amb un exemple i amb una altra firma més de per ací ara. Si la Ford d’Almussafes presentara un descens de vendes, es parlaria de desastre, de llocs de treball afectats i altres. I sí, és cert, hi ha una correlació no sempre clara degut al treball robòtic de les plantes entre la producció i la necessitat de mà d’obra. Jo volia però detindre’m amb un altre aspecte, el de la presentació de beneficis, i per això em valdré d’un exemple imaginari, maldestre però significatiu. I reprenem la Ford amb descens de ventes i, com per art de màgia, arriba un excèntric i li compra posem, 10.000 cotxes d’una tacada, per llançar-los acte seguit al Port de Dénia, per posar un altre exemple. La pol·lució al port o la interrupció del tràfic marítim no contarien per a la Ford, que presentaria tot d’una un increment en el seu balanç... Com que Baleària, és una altra firma independent, a ells de patir ara el descens en el seu balanç, i ja tornarà la jugada si pot, o li la farà a un altre... Resultat final, balanç positiu. Balanç positiu tot bé, balanç negatiu tot mal. No busquem tres peus al gat, el capitalisme és prosaic i va a la recerca de beneficis i para de contar.

A la pel·lícula de Wilder, Berlín és significatiu perquè allí com en cap altre lloc, dos models oposats, el capitalista i el comunista s’oposaven a pocs metres de distància, val a dir l’amplada d’un mur. Després de moltes peripècies agòniques o ridícules, el jove protagonista comunista exclama com perplex, si tot  allò, tot aquell patiment, tot aquell desficaci, només per vendre Coca Cola, a la qual cosa el vell capitalista replica que no, que no per vendre Coca Cola, sinó per la llibertat de poder vendre, implicant la contraposició al model de producció planificada estatista comunista. S’afegeix així al capitalisme la qualitat de representant de la llibertat, cosa que farà exclamar a algun poeta posteriorment allò de “llibertat, llibertat, quantes malifetes es cometen en el teu nom”. De la llibertat al liberalisme i ja tenim la preponderància del capital sobre les persones, benvinguts a la modernitat on es pot bloquejar el Port de Dénia amb cotxes i passar per ser un acte positiu...

El comunisme ja és menystingut pels seus propis errors, Gulag i manca de llibertats entre altres, que ja mereixen un estudi a part. El capitalisme sembla però hui la única via vàlida: als setantes, una iconoclasta banda punk de la més libèrrima ciutat californiana, San Francisco, els Dead Kennedys, va canviar el motto americà de la moneda nacional, el dòlar, que diu in God we trust, per in Gold we trust...

No anaven errats tampoc quan cantaven allò d’efficiency and progress are ours once more, now that we’ve got the nuclear bomb, is nice and clean and get things done... kill, kill, kill the poor, kill, kill, kill the poor...

Lluís Alemany Giner