dissabte, 13 de juny de 2015

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.



Salvador Sendra Perelló