No sé si ja he escrit sobre la paraula Europa i la bella –i alhora terrible— història que l’acompanya; possiblement sí, perquè escric sobre tot... Bella per la manera com es representa la part oriental i l’occidental que s’unixen a Creta: Zeus i Europa. El vessant terrible és el rapte embolcallat per l’engany; d’una banda, hi el del bou, i d’altra, la donzella.
Ara, però, la intenció no és la de recordar la mitologia, o sí, si la podem observar més propera, perquè pocs –i poques— recordaran què va passar al 2004. Al cap i a la fi, ja resulta un fet quasi mitològic quan una majoria de polítics del Parlament Europeu van decidir que la redacció d’una constitució comuna per a tots els estats de la UE era la manera d’unir-nos, més enllà de l’economia, de cara a un futur incert. Recordem l’efemèride.
Al Parlament es va votar el text, però calia ratificar-lo en les diferents assemblees, o en referèndums, si n’era menester. Hi va haver uns quants estats que el van aprovar però, en arribar la ratificació a França i als Països Baixos, hi va fracassar. Mai més se n’ha parlat de l’assumpte, ni de les possibles esmenes, ni se’n parlarà, entre altres coses perquè això de parlar ja és una cosa de majors: ara es balla i s’enregistra amb el telèfon.
Venen altres eleccions europees amb la incertesa de l’augment de la representació dels partits euroescèptics. No obstant això, ningú no vol abandonar la UE, o no ho diuen obertament, però sí que volen estirar els límits de les pròpies fronteres fins fer-los arribar a Brussel·les i Estrasburg. La perspectiva ho és tot: mirar cap avant mentre es pilota la Unió o mirar pel retrovisor, cap al lloc d’on vens, i la actual sensació podria esdevindre la segona opció. A més, s’ha de pensar que el nou ordre mundial no deixa massa més opcions que la de continuar, malgrat les tensions externes i les noves que aviat arribaran des de l’interior mateix. De l’Imperi Romà, diuen que van ser els bàrbars qui el van afeblir fins esquarterar-lo, i ara, sembla que també. Tots hi volien entrar, i una volta dins...
Fa vint anys, hi va haver el punt àlgid de l’europeïtat i, des d’allà cap ençà, tot minva. Eixa data va marcar el punt exacte del retorn del conservadorisme nacionalista que ara observem en cada cantonada i en cada institució. Si s’haguera aprovat finalment el text, estaríem com estem, que això també s’ha de dir, però la fita és la fita. La democràcia té això, que qui no hi creu se n’aprofita per rebentar-la des de dins: Europa, també.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada