dissabte, 20 de febrer de 2016

MIDDLE MIDDLE

I ja no middle, sinó middle middle, és com se sent la major part de la societat; o se sentia...

Anys enrere, vivia a Alacant i visitava algunes voltes el meu cosí i la seua esposa, al carrer San Mateo, un barri també middle situat al middle de la ciutat nova, una volta desenvolupada. El meu cosí i la seua esposa són universitaris i treballen com a funcionaris, en este cas, d’educació. Podem dir, a més, que els seus pares tenen propietats, ja pagades, i fins i tot estalvis. Pense que en eixe moment, estaven mirant de canviar-se de casa i traslladar-se a un xalet als afores de la ciutat, amb piscina i vistes, en una tendència natural per a la gent acomodada o per als més ossats inversors.

En una de les visites, em van comentar que eixa setmana havia passat per casa un xic que es dedicava a fer entrevistes, en este cas per a una entitat bancaria coneguda. La intenció del visitant era la d’interrogar sobre la classe social a què se sentien inserits els ciutadans de la ciutat i, per a extraure les conclusions, preguntaven sobre el nivell d’estudis, els ingressos fixos, les aficions, la hipoteca, les vacances, els idiomes, els estalvis... Els meus parents van contestar, quan arribaren a la pregunta clau sobre la classe social a la qual se sentien integrats, que s’identificaven amb la classe treballadora. El xic, commogut, els va demanar de passar i els ensenyà el resultat de les enquestes, assenyalant que eren els únics que havien contestat així. Cridava l’atenció, però, que la mitjana del nivell d’estudis era molt baixeta, les aficions massa bàsiques, els ingressos escassos o irregulars, el monolingüisme i les hipoteques altes.

La pràctica totalitat dels ciutadans del barri se sentien de classe mitjana; però no sols de classe mitjana, sinó de classe mitjana, mitjana... O siga, del centre del centre... O siga, d’una classe totalment inexistent, almenys per eixes contrades ―si no em creieu, podeu passejar pel barri, o per la plaça Manila; vosaltres mateix! I ara, si coneixeu la ciutat, podeu pensar com ha pogut arribar a la desfeta en què s’hi troba. La població alacantina, com supose que ha passat a la resta del país, estava totalment despolititzada i la demagògia i el discurs fàcil i buit era allò que valia. El major desgraciat era de la classe mitjana més mitjana, i dic això de desgraciat amb tot el sentit de la paraula gràcia.

Ara, uns anys després, veig que la ciutadania encara no s’ha adonat de la seua situació real, i qui ho ha fet és perquè el bany de realitat ha estat més bé una dutxa freda. A EEUU, però, hi ha la dura situació que afecta l’important sector de classe mitjana, també despolititzada i desidealitzada, i es viu com una desfeta per a l’estat perquè la societat perd el camí de l’ascens social, mentre que ací no es mirava més enllà de l’adossat, el BMV i la setmana a la neu. Els americans tenien l’opció de progressar que ara se’ls nega, mentre que, per a l’español, el middle middle ha estat sempre més un objectiu que un lloc de pas. Es podria dir que eixa extrema centralitat és l’eterna adolescència que ara veiem al Facebook.



Salvador Sendra