La feblesa de l'esquerra.

Les esquerres fa molts anys que estan en crisi i no alcen el cap. No sols ací a l'Estat, també arreu d'Europa. El cas seria digne d'estudi. Els motius donen per a una tesi. Hom es pot acostar al tema des d'un punt de vista gramsicià i dir que l'hegemonia la té la dreta; pot carregar contra els mitjans de (des)informació; pot atacar al votant de dretes; etc. Però el que és cert és que les esquerres no aconsegueixen ser una alternativa real de poder. Les anteriors explicacions, llargament debatudes, segurament formen part dels motius, però en són tots.

Hom que done una ullada als processos electorals, i sense entrar en estudis sociològics que també aportarien llum, veu com hi ha cert desgast dels partits tradicionals arreu d'Europa. Els clàssics conservadors o democratacristians de la dreta o els anomenats "socialistes" o "socialdemòcrates" que ja en són ni l'una cosa ni l'altra. Dit desgast també afecte al pensament hegemònic, comença a haver-hi un cansament en la globalització; una terra promesa que no ha fet més que crear malestar i desigualtat a Europa. Malgrat tot això, les esquerres continuen sense trobar el seu lloc.

Les esquerres no tenen un missatge nou, renovador, del segle XXI. A més a més, el discurs ancorat encara al s. XIX, no se'l creuen ni els mateixos que el sostenen. Els partits d'esquerres sempre han estat controlats per una elit que no té un origen treballador, "proletari" en dirien els clàssics, i l'hegemonia neoliberal ha sigut possible pel consentiment d'aquestes elits que, allunyades de les necessitats reals de la gent a la qual diuen adreçar-se i representar, han sigut seduïdes per un pensament que promet eixa internacionalització que buscava el socialisme del segle dinou, encara que fóra banyada de neoliberalisme, que ha sigut la globalització.

Les esquerres, com ja he comentat a aquest bloc en diverses ocasions i es pot veure a per exemple al post Obsolescència política programada, han anat avançant cap a un centre, un centre que cada vegada estava més a la dreta. Del socialisme, a la socialdemocràcia, de la socialdemocràcia al social-liberalisme, o el que és el mateix assumir el neoliberalisme amb tota la seua ferocitat però fent-lo aparéixer més amable. El centre del tauler es desplaçava mentre tots el que quedava fora es presentava con radical, com extrem. La socialdemocràcia dels "Trenta Gloriosos" (els 30 anys després de la II GM) hui en dia és vista com a postulats radicals i extrems. Fins i tot, els partits "socialistes" o "socialdemòcrates" tanquen aquestes polítiques de radicals.

Mentre les esquerres abandonaven el seu discurs, el seu pensament, i a més a més, les elits s'allunyaven cada vegada més del poble al qual diuen adreçar-se, i el pensament neoliberal adquiria l'hegemonia, mancava una renovació intel·lectual, una renovació del pensament de les esquerres que superés el segle XIX, salvant i emprant les eines magnífiques que Marx ens havia llegat per entendre el funcionament del capitalisme (fins i tot aquestes eines han sigut abandonades i Marx vilipendiat), per ver una renovació a fons.

Tot això ha portat a afeblir les esquerres. I és que això és el que passa quan hom es posa a treballar sense tenir en compte quines que són les teues posicions, maximalistes en diran alguns, acabes renunciant a la teua essència, acabes renunciat a la teua pròpia transformació seguint el teu propi camí, acabes sucumbit a la política "del possible". I quan venen oportunitats de canvi, qui està en posició de ser alternativa o recollir el descontentament ja no eres tu. 

Òskar "Rabosa".