dilluns, 21 de novembre de 2016

NEORURALS, POSTRURALS I ALTRES ELEMENTS ANACRÒNICS

Ja de xicotet, i d’això fa uns quants anys, hi havia persones del poble que em cridaven l’atenció perquè no els veia mai excepte a Nadal, Pasqua, Tots Sants i Festes. Era gent que vivia fora, a la ciutat, i que tornava al poble per passar eixos dies, en eixes dates assenyalades, amb la família i els amics de sempre. Precisament, eixes persones —com em passa a mi ara— van deixar la Marina per poder guanyar-se la vida en llocs que els pogueren garantir un futur, majoritàriament a Alacant o a València.
Recorde que, quan els veia, em cridava l’atenció que aparentaren, forçadament, ser de poble, mentre que la gent que hi vivia s’adaptava a l’evolució del temps amb total naturalitat. Ara, a mesura que van jubilant-se, alguns dels postrurals retornen o, si més no, passen temporadetes més llargues a la casa que encara mantenen i amb la qual intenten evocar eixe fals passat idíl·lic que recreen al subconscient: arreglen les cisternes, deixen la pedra a cara vista, encenen la xemeneia per torrar castanyes, trauen plantes al carrer... Però, també, intenten esdevindre referents del bon gust rural perquè la resta del poble els imite i, així, aconseguir una mena de decorat que recorda Berlanga.
Ara, quan passe pel poble, m’adone que hi ha molta gent que no conec i que hi viu tot l’any —el meu poble és turístic i hi ha molta cara nova durant la temporada—, lloguen cases i planten hortalissa! Sense tindre la més mínima idea de com es treballa el camp, ni haver vist mai una tomaquera, estes personetes planten i cullen, llauren i esporguen. La gent que un dia va deixar la ciutat, aventurera o angoixada, normalment jove, es troba amb l’altra que retorna a un folklore que rememora de manera errònia perquè, per començar, si tan bé s’estava o tan a gust es vivia al poble, no hagueren hagut d’abandonar mai eixe indret, no? Respecte a la resta, quan comencen a adonar-se de què va el tema, abandonen la tasca i retornen al present, a la racionalitat o fan mercat a Jesús Pobre.
A mi, tant d’uns com d’altres, allò que m’atrau és la determinació. Però eixa determinació que paga qui ha viscut sempre al poble perquè ells, els nous, intenten mantindre el lloc en l’immobilisme i la decoració, sense donar-li l’oportunitat de créixer i realitzar-se, simplement perquè ells, que són nouvinguts en els dos casos, es mantenen encara, mentalment, en una època que ací s’entén com a clarament superada i ja ni es recorda: escaldem, xafem el vi, llaurem amb el matxo i batem a l’era perquè eixe és el nostre passat que hem de recordar. També és el nostre passat l’expulsió dels moriscos, les baralles de bandolers, la caça furtiva o els judicis del franquisme; i el dia a dia de les dones ni l’anomene. Ho revivim tot perquè no es perda? 


Salvador Sendra