dimarts, 6 de febrer de 2018

A favor de les teràpies alternatives.

Resultat d'imatges de terapias alternativas
Aquesta setmana passada hi ha hagut una polèmica respecte a les anomenades teràpies alternatives i sobre la desprotecció de la ciutadania vers aquestes pràctiques de pseudomedicina. El cas és que un xic, amb uns 21 anys, tenia leucèmia i va anar a un naturòpata, segons diuen, seguint les indicacions del naturòpata, que li va cobrar 4.000 €, va deixar el tractament de quimioteràpia i va morir. La família del xic va denunciar el naturòpata acusant-lo d'homicidi per imprudència greu i intrusisme laboral. El jutge va considerar que no hi havia cap dels dos delictes i va absoldre.

Això va meréixer, fins i tot, un editorial de El País, i a diverses ràdios i televisions se n'ha parlat. Els arguments dels mitjans de (des)informació, bàsicament giren que aquestes coses suposen una desprotecció dels malalts, que aquesta gent enganya i que un malalt en eixes situacions s'agarra a qualsevol cosa en la seua desesperació i aquesta gent el que fa és aprofitar-se'n d'ells.

Aquest cas em recorda a una altra sentència del Tribunal Suprem, molt semblant, i aquell cas el Suprem va absoldre per estafa (per això en aquest cas ningú va plantejar l'estafa). La situació era la següent, un curandero va dir un malalt terminal de càncer que es curaria, si ell li feia alguna cosa de màgia –no recorde bé quina- va cobrar uns 18.000 euros. Un dels elements essencials perquè hi haja estafa és l'engany, l'estafador ha d'enganyar a l'altra persona, en aquest cas, el Tribunal Suprem va dir que no hi havia engany suficient, que si havia pagat per un truc de màgia pensant que es curaria, era tan ridícul que no podia enganyar a ningú, es perquè era un babau -el TS no va dir babau però s'enten-.

El Tribunal Suprem va fer bé en absoldre, i el jutge que ha absolt al naturòpata aquest també. I l'Estat no n'ha de fer res. Ni endurir lleis, ni prohibir res. Les persones han de ser lliures i carregar amb les conseqüències de les seues decisions fins i tot quan els poden portar a la mort. L'Estat ha de posar la medicina per curar, els metges i els hospitals, però si hom decideix no anar a un hospital, i en contra dels criteris dels metjges, prendre herbes o fer una dieta, o prendre aigua, o creure que es curarà mitjançant els resos d'un curandero beneit per la Verge o per Déu, això ja és problema d'ell. No és un pobre indefens, és una persona adulta –per a la protecció de menors ja hi ha mecanismes-, que conscientment o temeràriament pren una decisió. Si paga per això, és el seu problema.

L'Estat no deu protegir a ningú de si mateix. Les creences han de ser lliures. Òbviament, l'Estat no déu entrar a fomentar aquest tipus de conductes, però no deu prohibir-les. L'homeopatia és absurda des del punt de vista científic, però els científics també expliquen els efectes placebos. Si hom va a un homeòpata i sent millor amb l'aigua xirles que amb paracetamol, ¿perquè no n'ha de prendre? El mateix amb herbes o amb imposició de mans. Si hom cobra per això, doncs serà moralment reprovable per a molts, però segur que la persona que reb la teràpia, si es sent bé, no li dolen els diners. Si hom acaba morint, ell mateix ho ha decidit. Sí, la culpa no és del curandero o naturòpata o qualsevol terapeuta alternatiu, la culpa és de qui pren la decisió. No hi ha desesperació que ho justifique. Hi ha llibertat per a triar, fins i tot, dins la desesperació.

Però a més a més, hi ha una demanda d'aquestes pràctiques. Qualsevol que llegisca d'antropologia s'adonarà que aquestes pràctiques porten acompanyant a l'Ésser humà d'ençà que camina per la Terra. El cervell de l'Ésser humà és receptiu a aquest tipus de creences, que no difereixen en res de les religioses. No hi ha lògica, ni hi ha res de racional en elles, però estan arrelades en l'Ésser humà. L'únic límit per què s'ha de preocupar l'Estat és que no afecte a tercers, és a dir, que per portar a terme una curació no s'haja de matar o fer mal una tercera persona –com les creences dels africans sobre els poders dels albins, arribant a matar-los, esquarterar-los o mutilar-los-. La resta, allà cadascú amb el que vulga creure.

No hi ha cas. Diuen que hi ha un proverbi àrab que diu: Si m'enganyes una vegada, és culpa teua; si m’enganyes dues vegades, és culpa meua. Bé, sovint a la primera vegada ja és culpa de qui es deixa enganyar. I en tot cas: Cal viure i deixar morir.


Òskar "Rabosa"