dissabte, 17 de febrer de 2018

ARA VOS CONTARÉ UNA MENTIDA

Resultado de imagen de mentida
La decadència de la mentida no ha estat mai una bona notícia o, sinó, que li ho pregunten a Oscar Wilde. L’escriptor, a banda de les seues famoses novel·les, té un xicotet assaig que es titula precisament així, La decadència de la mentida, en què analitza les grans obres de l’engany i la seua perdurabilitat, si més no, en la nostra consciència, fins al punt que ho solem confondre amb la veritat que, per esmentar-la d’una manera platònica, o plotínica, o panofskyana, es pot denominar com a idea, en la seua vessant més pura, o causa primera. La resta, si són representacions, pitjor encara perquè, d’una falsedat, qualsevol imitació ha de ser falsa, com a matèria, i vertadera, com a forma. Per tant, allò que entenem com a imitacions són l’única realitat, o veritat, perquè, ja d’entrada, no se li pressuposa cap essència.

No obstant això, i sabedors com som de la gran importància de la falsedat, sempre hi ha gent que s’entossudix a negar-la, o a oposar-se a la seua utilització, més que siga com a pal·liatiu. La mentida és tan potent i tan gran que només resta per a la veritat el camp de la imitació o, si escau, un xicotet espai en la imaginació de les persones; i no de totes. Oposar-s’hi és una mica estúpid i del tot ineficaç perquè, a poc que ens analitzem, i que analitzem allò que fem i diem, en serem sabedors i, a més, ens adonarem que som uns falsos i uns mentiders en essència.

Sense la mentida el món no podria funcionar com l’entenem ara perquè no hi hauria humans que l’habitaren. El reducte de la veritat, de situar-se en algun indret, es troba només en la contemplació, si és que es realitza sense la més mínima intenció. Tot allò que implica una decisió, o una indagació, o una hipòtesi, ja és fal·laç en si mateix perquè el punt de partida és una il·lusió o un principi que no ha estat provat encara, cosa que és semblant. I per a rematar tota la mentidera argumentació desenvolupada en el present text, només cal dir que la voluntat que Schopenhauer relacionava amb l’activitat humana és una mena d’esclavitud que situa l’individu en l’excés de racionalitat. I, sí: he escrit racionalitat! Perquè si per a uns l’humà és un ésser fantàstic, per a altres és un ésser racional, o siga, fantàstic, també.


Salvador Sendra