Joker

Wow wow…alçar-me i moscarda al bol de cereals. Avui tampoc. Negatiu, tot negatiu, que diria l’altre. Doncs una mica sí, o si més no amb la ment encara enterbolida per l’impacte durador de Joker, una pel·lícula de la que se n’ha parlat a bastament i de diferents maneres, tocant diferents vessants.

Hi ha, en primer lloc, la mirada supèrflua de l’espectador/a de ment més obtusa i esperit abonyegat. Hi veuen una mena d’heroi o antiheroi (tan se val). Una crida a fer la revolució –la que siga-. Una quasi-ordre a desfer l’ordre. Molt bé. És una manera de no veure-ho i coure-ho. Cal entendre que, la gent normal, prou marors du a sobre com per a entrar a psicoanalitzar films de Hollywood, de la “Fàbrica de Somnis”, que deien abans. No és plat de bon gust fer-li l’autòpsia a una obra d’art, i jo tampoc ho faré (una mica sí, però una mica). Sols volia destacar alguns aspectes que, pel que he copsat al meu voltant més immediat, sembla que han passat desapercebuts, en Joker.

Fa unes setmanes que la vaig veure, i sabia que tard o d’hora n’escriuria alguna cosa. És un instint natural, aquest de voler afusellar tothom i tot a base de lletres punxegudes. O és malaltia, no ho sé. Precisament volia parlar de malalties –d’algunes malalties-. El primer que s’ha de comprendre és que el tema fonamental a Joker, és el de la malaltia mental. Joaquin Phoenix hi fa una interpretació tremebunda, aspra, colpidora, corprenedora, atabalant, espatarrant...vaja això per davant de tot. I sembla que només algú com ell podia posar-se en la pell del pallasso boig que és l’Arthur, un home que, en les seues pròpies paraules, no ha sigut feliç ni un minut de la seua vida, tot i treballar de pallasso i patir d’una estranya forma d’epilèpsia que el fa amollar rialles en qualsevol moment, sovint quan menys escau. Però no en vull fer spoiler. No. No cal. Tot i que una mica sí. És a dir, que en faré spoiler. Seguim..

 El que més m’interessa de la història és el de la relació d’Arthur amb sa mare. I la malaltia mental en abstracte, no sols la de l’Arthur. De l’amor més pur es passa necessàriament, una vegada vist l’engany, a l’odi més pur, que és el que destil·la el protagonista conforme avança la història. Deia Jacques Lacan que “l’amor més pur, el més diamantí que puga existir, és el d’aquell/a que li vol oferir allò que no té a algú que no ho vol”. Aquesta frase roman un misteri pregó per a la majoria d’ànimes que l’han llegida o sentida. No és d’estranyar. Qualsevol persona normal pensarà que no cal pegar-li tantes voltes per saber que l’amor més pur i diamantí és l’amor incondicional d’una mare envers el seu fill o filla. Però poca gent (per sort) es posa en el lloc d’aquelles persones que no han rebut cap amor, ni incondicional ni de cap classe, d’una mare negligent/indiferent/psicopàtica/egoista/paidofòbica/etc. I justament, al meu humil parer, ací rau el tema central de Joker, i la raó per que l’Arthur és com és i actua com actua. Aquesta manca d’amor incondicional desencadenaria la malaltia mental, més tard o més d’hora. Aquesta és la tesi. O així ho he entès jo, almenys.

La memòria és selectiva, diuen. També ho és l’atenció. La memòria i l’atenció són selectives, entre altres coses, per pura defensa psíquica: per no revisitar terrenys pantanosos del passat, ni fer-li cas a quelcom que ens faça potser reconnectar amb aquests traumes del passat. Trampes de la ment per salvar-nos de nosaltres mateixos. Arthur està boig, no troba un equilibri, no pot tindre amics, no pot gaudir d’una parella, però al principi de la pel·lícula encara no és cap psicòpata assassí. La seua causa, quan comença a pegar tirs, no és política ni social ni res de paregut, és individual, tot i que finalment aquest cabreig que havia anat covant durant anys, sembla que li és encomanat a la resta de la població de la ciutat. I la causa per moments sembla justa, tot i l’extrema violència i els assassinats, donat que alguns dels “executats” són homes blancs rics (una mena de Donalds Trumps de la vida), cosa la qual connecta amb les guerres culturals i polítiques actuals, i motiu pel qual alguns han interpretat més amb els seus desitjos que amb la realitat de la pel·lícula. Al meu parer. Sempre al meu parer, perquè és cert que vivim temps de rebolica –i en alguns casos de revolució, latent o desfermada-. Però insistisc, passa que el tema de fons és bastant més profund i esfereïdor, perquè està engravat en el subconscient col·lectiu humà. Més encara, és un fet biològic: la gossa o la gata que tot just després del part, es menja un dels cabdells o dels gatets, o que el rebutja. Passa en el món animal, i per tant, de diferent manera, també li passa als homo-sapiens: un mamífer més. Terrible.

Bé, una vegada arribats ací, i si voleu seguir llegint, imagine que és perquè ja heu vist Joker, si no no s’entén. La qüestió és que hi ha un tema que constitueix el tabú dels tabús, i és el que ja he apuntat més amunt: eixes mares que no estimen, o que fins i tot odien els seus fills. Pensant en aquests fills i filles rebutjats, maltractats, abusats, negligits, és que Jacques Lacan va dir el que va dir, perquè eixos fills i filles han après, malgrat tot, a estimar sense esperar el més mínim a canvi, i si de cas, esperant el pitjor. Voldrien donar-li a sa mare quelcom que no tenen, i tot sabent que de totes formes ella no ho vol. Des d’aquest punt de vista, coincidisc amb la frase de Lacan: aquest seria l’amor més pur i diamantí, més encara que el de l’amor incondicional de la mare, que al capdavall no deixa de ser pur instint natural, i no depèn a penes de la voluntat individual o la bondat innata. Es dóna o no. No hi ha més. Per sort quasi sempre es dóna. I és per això que deia que PER SORT –once again- poca gent entén el significat de la frase de Lacan esmentada.

El tema central de Joker és aquest, el que subjau a tota la trama, i només es fa explícit cap al final de la pel·lícula, tot just abans de la traca final de sang, budells i devastació. Però he constatat que en eixa escena, de manera sobtada, un 90% dels espectadors i espectadores cauen en un somni profund, per despertar-se igual de sobtadament amb els trets i el festival de sang finals. Coses de la decodificació aberrant. De nou, defensa psíquica. En cal.

Així doncs, i per dir-ho d’una manera junguiana, l’Arthur és la nostra pròpia OMBRA: totes les nostres zones més fosques cap a les que no volem mirar, perquè l’Arthur és una possibilitat en sí mateixa, allò que hauríem pogut esdevindre nosaltres en cas de no haver rebut un mínim d’amor incondicional. Fa por de pensar, no és cert?

Joker, i amb açò acabe, toca una fibra molt més profunda i sensible que una simple revolució pseudo-podemita contra “los de arriba”, protagonitzada per “los de abajo”, i totes aquestes collonades petit-burgeses d’anarquistes de saló i des del sofà de casa. Quan sent aquestes interpretacions estrafolàries, només puc que somriure i alegrar-me que la resta de gent no siga tan retorçuda com aquest modest diblogaire que sóc. També m’alegraré si heu arribat a llegir fins ací baix. Que estigueu bé i no em feu massa cas, que jo tampoc estic molt bé de la cabota ;-)

Joan Soler