M’agrada treballar. No m’agrada matinejar. Al llarg de l’any, intente
ubicar la càrrega a la vesprada perquè, així, dispose dels matins per a dormir.
Amb molt d’esforç, aconseguisc sobreviure cada dia sense deixar-me més salut
que la imprescindible. Ara, però, no tinc altre remei que despertar-me enjorn i
posar-m’hi. La salut es ressent i l’estabilitat emocional es polaritza en cada
matinejada: estic perdut.
Hui, com cada dia des d’ahir, m’he incorporat quasi de nit. Els ocells eren
simpàtics fins fa quaranta-huit hores; ara, els odie fins al punt que els
deixaria tots afònics. El sol, quan està tan baixet, em molesta i no sé si dur
les ulleres posades o els llums encesos: no m’ubique! Supose que els meus
problemes deuen ser comuns en totes aquelles persones que sofrixen les
desgràcies matinals.
Quan estava conduint per l’autovia, entre Cullera i Sueca, he vist una cosa
que m’ha sorprés. Ja sabia que no s’hi podia circular amb bicicleta perquè les
veig totes per la carretera paral·lela que travessa la marjal. Tampoc hi veig
ciclomotors ni carros, tot i que, d’estos darrers, n’hi ha alguns per eixos
pobles de la Ribera. Però, he vist un home corrent!
Una persona corrent per l’autovia a les 7.30 h, vestit amb unes malletes
negres i un jersei roig. Ara es diu fer
running. El preu del combustible està pels núvols i cada u se salva com
pot. Ahir mateix, quan estava comprant-me el dinar –ni temps per fer-me’l vaig
tindre— escoltava un xic que li deia a la senyora que l’atenia que el cotxe, al
taller estava bé i fresquet, i que anava des de Picanya fins a València cada
dia amb la bicicleta. Estalviava diners, feia esport i tampoc perdia massa
temps en el trajecte. Eixa carretera sol estar saturada.
Córrer per l’autovia és la prova que la vida ja importa poc i que, al risc
habitual del dia a dia, se’n pot afegir algun altre, i que no cal esperar al
cap de setmana ni a les gran aventures acabades en –ing. A l’aventura d’arribar al final del mes, s’unix la d’arribar
a la faena, la de fer esport, la de sobreviure a les insolacions, la de
sobreposar-se als grups de whatsapp o la de menjar verdura. Si és que vivim en
un ai!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada