El futur de les pensions

 

Tractar sobre el futur és arriscat per diferents motius: o no se sap res sobre com serà assumint el temps canviant o se sap massa sobre ara mateix i s’hi vol traslladar el model. Està clar que en totes aquelles coses que volen aproximar-se a la ciència –positivisme, en deien— s’ha de posar atenció al mètode causa-conseqüència i pensar que l’estadística hi compta per al resultat. A tot això, jo m’anticiparé sense saber res del present i sense llegir Isaac Asimov.

Recorde quan Xina va iniciar les polítiques sobre el fill únic –i escric fill perquè la gran majoria de les parelles va optar per criar un masclet— i em va preocupar esta legislació perquè els governants xinesos –també escrit en masculí— sempre han mirat molts anys cap al futur. En eixe moment vaig pensar: «Quina visió del futur tenen estes persones?». Ara, al cap de vint anys, he endevinat el perquè.

Amb tanta gent adulta com pot tindre l’estat de referència, quan s’aprope l’edat de la jubilació hi haurà seriosos problemes per a cobrar-les o, si més no, per a alimentar eixa població que ja no pot treballar. Ara, amb la perspectiva del temps, entenc la fixació dels governants xinesos amb l’ús de les noves tecnologies, incloent-hi la robòtica, ja que dependrà de la seua utilització l’economia i, per tant, el repartiment de les pensions de l’estat.

Ací, el futur és una miqueta més fosc perquè tots estos avanços són, en gran mesura, contraris al treball humà: treballem per a pagar-nos la pensió de la jubilació i la sanitat. A Xina, tot açò no cal, perquè és l’estat qui mana i distribuïx; per tant, garantix el repartiment equitatiu més enllà de la cotització que s’hi ha pogut aportar. La nova tecnologia, per tant, més que una rival, és una aliada de cara al futur i al benestar de la societat, ja que la mancança de mà d’obra que es podia preveure es podrà suplir amb altres mitjans que no cobraran ni cotitzaran i, per tant, cobriran la despesa pública de les partides de referència, i sense queixar-se!

 

Xalvador Xendra

Marx i Tejero

 

Acabe de dinar. M’he quedat a la faena a dinar perquè m’he de posar de seguida i no tinc temps per a buscar un restaurant: és molt més ràpid baixar, comprar alguna cosa acabada de fer de la tenda de menjar per a emportar, un parell de fruites d’enfront i pujar, de nou, per a dinar.

Amb mi s’ha quedat un xic que fa poc que s’ha instal·lat per ací, en un despatx de l’edifici. Ell ha arribat amb una companya de treball que, alhora, estudia per a mestra i dinem els tres junts. D’alguna manera que ara no recorde, apareix durant la conversa la paraula marxisme; crec que en alguna referència a l’economia d’un moment concret.

Seguim parlant una miqueta més sobre el tema i la xica ens pregunta que «Què és això del marxisme?». El xic li contesta que així s’anomenen les teories que desenvolupen el pensament de Marx, però ella li contesta que no sap qui és Marx. Jo, en tot el temps de la breu conversa, no podia mastegar perquè no donava crèdit i no podia tancar la boca: quasi m’ofegue!

Al cap d’uns pocs dies, quan ja m’havia recuperat de l’ensurt, parlant amb una altra xica que, de casualitat, també era mestra, però que encara no havia aprovat les oposicions, va eixir el tema dels guionets i li vaig posar l’exemple del 23-F i de l’ex-tinent coronel que vos acaba d’acudir a la ment ara mateix. Resulta  que esta xica tampoc en sabia res, ni d’una cosa ni de l’altra! Jo pensava que, fugint del foc, havia caigut a les brases, amb tant d’universitari.

Ara, i després de la recent experiència amb titulats superiors, em pregunte què en sabrà d’això la resta d’eixa joventut més preparada que ho ha estat mai cap joventut, però espere no saber mai la resposta, per si de cas.

 

Australopithecus Sendra

Una esperança creadora

 

Moltes de les coses que observem ara, ja fa temps que s’apunten, tot i que han passat desapercebudes o, simplement, no han estat sospesades com ho haurien d’haver estat. Això és ben evident en l’evolució de l’art, sempre velat pel tèrbol tapís de l’exclusivitat. No obstant això, en el camp estètic es pot observat llum o, allò millor, hi ha obres que es poden observar des de diferents perspectives.

Sense ser un expert en res, qualsevol persona ha d’assumir que quan no hi ha profunditat, hi ha dogma: quan l’ull humà no hi participa, ho fa l’ull diví, o aquell o aquella que interpreta la divinitat... Però eixa il·luminació també es dona –quasi sempre— en la intenció de l’artista d’alçar-se com a creador, i fer-ho com a eixe creador inspirat o dotat de manera innata per a la tasca que exposa.

Cal dir, també, que això de l’obra que defuig qualsevol representació afecta la relació de la persona –o divinitat— creadora amb les persones observadores, ja que el camp de joc el delimita l’artista, així com el tema i la norma; de fet, estes dos últimes opcions se solen amagar. La persona que observa només té dos opcions: la primera, creure’s que l’artista està tocat per la mà divina; la segona, creure’s que l’artista és un farsant o un neci. Ara bé, en ambdós casos està present la creença i en cap la raó. L’opció de criticar, per tant, es difumina en la de critiquejar, per a ser-ne més clar.

Hi ha una creació que resulta realment interessant, i em referisc a la de Kiefer; a la d’Anselm Kiefer. Este home treballa la perspectiva com mai abans s’havia fet, i li atorga la preeminència que es mereix perquè, atorgant-li-la, a ella, també ens l’atorga a nosaltres com a espectadors, a més de dotar-nos de les eines necessàries per a la crítica i la immersió. La no-representació comporta la dependència total de l’autor o de l’autora de la peça; la no-perspectiva comporta la creença i, sovint, l’espontaneïtat.

Kiefer no imposa; no obliga; no amaga. Kiefer juga amb les cartes destapades i estes són tan visibles des de la distància com des de la proximitat. Qui observa la peça disposa de tot allò que li cal per a la interpretació, i això reconforta i ens recorda que hi ha més món que aquell que envolta l’ego o la profecia.

 

Salvador Sendra