Una esperança creadora

 

Moltes de les coses que observem ara, ja fa temps que s’apunten, tot i que han passat desapercebudes o, simplement, no han estat sospesades com ho haurien d’haver estat. Això és ben evident en l’evolució de l’art, sempre velat pel tèrbol tapís de l’exclusivitat. No obstant això, en el camp estètic es pot observat llum o, allò millor, hi ha obres que es poden observar des de diferents perspectives.

Sense ser un expert en res, qualsevol persona ha d’assumir que quan no hi ha profunditat, hi ha dogma: quan l’ull humà no hi participa, ho fa l’ull diví, o aquell o aquella que interpreta la divinitat... Però eixa il·luminació també es dona –quasi sempre— en la intenció de l’artista d’alçar-se com a creador, i fer-ho com a eixe creador inspirat o dotat de manera innata per a la tasca que exposa.

Cal dir, també, que això de l’obra que defuig qualsevol representació afecta la relació de la persona –o divinitat— creadora amb les persones observadores, ja que el camp de joc el delimita l’artista, així com el tema i la norma; de fet, estes dos últimes opcions se solen amagar. La persona que observa només té dos opcions: la primera, creure’s que l’artista està tocat per la mà divina; la segona, creure’s que l’artista és un farsant o un neci. Ara bé, en ambdós casos està present la creença i en cap la raó. L’opció de criticar, per tant, es difumina en la de critiquejar, per a ser-ne més clar.

Hi ha una creació que resulta realment interessant, i em referisc a la de Kiefer; a la d’Anselm Kiefer. Este home treballa la perspectiva com mai abans s’havia fet, i li atorga la preeminència que es mereix perquè, atorgant-li-la, a ella, també ens l’atorga a nosaltres com a espectadors, a més de dotar-nos de les eines necessàries per a la crítica i la immersió. La no-representació comporta la dependència total de l’autor o de l’autora de la peça; la no-perspectiva comporta la creença i, sovint, l’espontaneïtat.

Kiefer no imposa; no obliga; no amaga. Kiefer juga amb les cartes destapades i estes són tan visibles des de la distància com des de la proximitat. Qui observa la peça disposa de tot allò que li cal per a la interpretació, i això reconforta i ens recorda que hi ha més món que aquell que envolta l’ego o la profecia.

 

Salvador Sendra