Un premi Nobel ben treballat

Que els Estats Units de Nord-amèrica estan transitant per una fase de decadència transversal, és una realitat que costa no vore; però que encara disposen d’un capital –en el sentit marxista de la paraula— que permetrà que eixa davallada es perllongue en el temps, també és un pronòstic encertat. Ara mateix, com que ja es dona per esmortida la temporada de la globalització com s’entenia al final del segle passat i a l’inici d’este, sembla ser que l’esforç actual se centra a compactar el bloc a què es pertany, o a què es vol pertànyer.

Un exemple clar del potencial a què em referia unes línies abans és la manera en què Corina Machado rep el premi Nobel de la Pau i l’exercit dels EE.UU. l’ajuda a abandonar l’amagatall veneçolà per anar a recollir-lo a Noruega. Després de la maniobra, ja estava fora tota l’oposició de Maduro: el següent pas, per tant, se centrava a traure Maduro. Una volta raptat el president, el problema de la guerra civil s’esvaïa perquè no hi havia ningú a qui proclamar i la ciutadania opositora es trobava totalment desorientada: fins i tot la premsa veneçolana més intransigent amb el règim chavista feia dubtar de la seua tasca opositora, i tot això durant uns quants dies...

Ara, després de les queixes que es poden llegir en la premsa i escoltar en declaracions institucionals perquè la senyora Machado ha lliurat el preuat premi al president nord-americà, la meua anàlisi ha d’anar una passa més enllà perquè entenc que el fet mateix de concedir el premi a l’opositora veneçolana formava part de la tàctica que han fet servir des dels EE.UU. per a derrocar allò que els molestava del règim chavista, minimitzant el perill i apartant de la presidència els ineptes. El problema, per tant, no és el lliurament del premi a Trump, sinó el lliurament del premi a Machado, que em fa sospitar que es va pactar sense que ho sabera ni el president americà. Altra cosa, però, és l’ús personal de la decència o de la dignitat que en puga fer la persona agraciada.

Salvador Sendra