dimarts, 10 de maig de 2016

LA FELICITAT DE COSIR

Llegint Camus, concretament L’homme révolté, hi ha hagut una sentència que m’ha cridat l’atenció; diu que el segle XX, que tenim com el segle de les revoltes, no és més que el segle de la servitud.  Però, per entendre esta frase, cal de contextualització al si de l’obra. Camus entén que les revolucions proletàries acaben sent-ho d’una elit de professionals i, per tant, entenc  que el proletari en qui es fonamenta la revolta deixa de ser un serf del noble, ric o burgés per ser-ho del professional revoltat.
De tota manera, la intenció no és la d’analitzar el fet revolucionari que ja explica amb tant de detall l’autor de referència, sinó de plantejar, més que siga de manera subjectiva, el fonament revolucionari més irreverent. Gandhi, per exemple, va identificar la seua reivindicació amb el simple teler, amb el qual feia i refeia teles i més teles. Hui, per contra, eixe mateix teler es pot tornar a interpretar com el símbol de l’opressió capitalista quan els grans imperis de la roba barata es nodrixen del treball, a baix cost, de molta gent de l’Àsia, per exemple.

Si més no, eixe és l’argument que fan servir moltes persones, diguem-ne progressistes, per intentar oposar-se a la manera en què Amancio Ortega està assolint la seua immensa fortuna. No obstant això, jo només preguntaria a eixos progres on compren la roba. Si em diuen que la compren a tendes de molta qualitat, no tindré més remei que callar... La segona pregunta que els faria és si saben cosir o fer alguna cosa semblant.

Gandhi passava el dia cosint per, així, afeblir l’opressor anglés. I el seu missatge va calar perquè la llengua li funcionava al ritme de les mans, i del teler. Segurament, d’indis que es queixaren de l’opressor imperialista, n’hi havia molts, i de més radicals que ell. Segurament, eixos tan radicals compraven la roba als comerciants anglesos en la mesura que els de hui dia, els exaltats, la compren en tendes barates que no oferixen massa garanties de resistència, ni de procedència.

Des que tinc una màquina de cosir sóc molt més feliç! I ho dic referint-me a tots eixos progres que es queixen i denuncien a tota hora eixes coses que consideren reprovables mentre que allò realment vergonyós és el seu poc trellat. Pense que discursos com el de Camus encara hui són interessants, tot i que es poden contraposar a alguns aspectes de la seua vida —per si llig açò algun frare purità— perquè ni ell, ni jo, que jo sàpiga, hem fet vot de pobresa, ara bé, si que l’hem fet d’integritat.

No m’agrada la roba barata, tot i que no em queixe de qui l’usa. Realment, no m’agrada res barat. Però, això sí, no sempre m’agraden les coses que hi ha a les tendes i, per eixa raó, des que tinc la màquina de cosir sóc més revolucionari que mai.



Salvador Sendra