dissabte, 5 de desembre de 2015

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 


Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El comentari final pot ser tristament cert, records del futur...

Salvador Sendra ha dit...

Sempre ens quedaran els sobrets de sucre i el Facebook. Hem de ser optimistes!