Com gairebé cada dissabte, hui
he aprofitat l'inici de la vesprada per llegir la Bíblia, amb la curiositat que
he començat per darrere, perquè he d'admetre que m'interessa l'Antic Testament
i poc més. L'Apocalipsi ja el tinc massa revisat per poder gaudir de la seua
lectura i, per això, he anat a parar a l'anterior llibre: les Epístoles de Sant
Pau. Com que d'entrada sé que les que més èxit van assolir foren les adreçades
als romans, en eixe indret m'he centrat.
Si no haguera estat perquè fa
molt poc de temps que he acabat Du contrat social, de Rousseau, la cosa
haguera estat molt més relaxada però la casualitat ha estat fonamental per a
enllaçar els temes i els continguts. A partir del capítol 4, tot allò que deia
sant Pau em semblava massa familiar per pensar els anys que feia que no el
llegia. I, efectivament, ho havia llegit feia poc, escrit d'altra manera, a
l'obra de Rousseau! Els dos tracten sobre un moment de canvi en què la persona
s'adherix a una opció distinta a la que l'envolta. Per a un, es passa al
cristianisme i abandona la seua condició natural de pecat. Per a l'altre,
accepta incorporar-se a una societat en què ha de deixar la seua condició de
llibertat natural per pactar la unió a un grup superior. En els dos casos, el
pas inequívoc és que l'individu assumix la pròpia negació de la vida per situar-se en una
esfera intel·lectual d'autocontrol i responsabilitat.
Els dos autors tracten la llei
i l'expliquen. Per a sant Pau, la llibertat primitiva excloïa les persones del
seu compliment però els assignava l'esclavitud associada al pecat natural. Per
a Rousseau, tampoc s'infringix cap llei si es viu al marge de la seua
jurisdicció, però hi ha l'entrebanc tribal que s'oposa al desenvolupament humà.
Les normes anteriors ofegaven l'individu i calia modificar el sistema per
aconseguir l'alliberament personal en una mena de majoria d'edat. Pau veu la
llei com el règim del nou Esperit; Rousseau, com a suprema direcció. Però per a
ambdós, hi ha un evident abandó de l'anterior estat de llibertat per aconseguir
una finalitat superior, situada en altra esfera; una il·lusió capaç de protegir
l'individu de la mort.
Una volta superat l'estat
animal, i de camí cap a una conservació espiritual (Pau) o suprema (Rousseau),
l'humà queda lligat, però, al compliment de la llei i, per tant, a l'acceptació
d'una reglamentació normativa basada en la negació, totalment cultural i
antinatural. A tot això, sí que hi ha una diferència que no aborda sant Pau,
però si que ho fa Lluc (14, 26), com vaig explicar en altre escrit: la
superació de la barrera familiar. Per a J. J. (capítol II) ací tenim
l'estructura social més bàsica i natural. Per al deixeble de Jesús, sembla que
ni l'esmenta perquè el seu messies pescava hòmens, els quals extreia de la
jerarquia familiar per ensinistrar-los en el compliment de les coses de
l'Esperit.
Si es comenta que les
predicacions del sant entre els grecs feien riure l'auditori, ara ja es pot
entendre el perquè: els grecs no estaven acostumats a sotmetre's a una llei tan
abstracta ni a altres idees dogmàtiques, i pense que la resta de pobles a què
es va adreçar, tampoc. Els romans, però, molt més educats en el pensament
abstracte i legal, foren la seua millor plataforma per difondre les tesis de la
negació. J. J. Fa servir un despotisme en hores baixes i la necessitat social
d'entrar en la majoria d'edat per canviar allò que negava el tirà mitjançant la
llei per això que et negues tu mateix pactant la pròpia repressió. La resta ja
la sabem perquè la sofrim a diari: obediència, responsabilitat i deure, ètic o
moral, tant fa.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada