dissabte, 7 de febrer de 2015

LLIURE I SOBIRÀ

L’explicació no sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat», s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat. El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va explicar molt bé en el seu Du contrat social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia referència a la igualtat.
La llibertat de l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i, per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser individual, doncs, que siga grupal.
Però esta llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o clan. I, amb el nom de família, tot i que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora que existix.
La família té una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant, és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.
Recordeu quan el rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.


Salvador Sendra Perelló