dissabte, 3 d’octubre de 2015

VIDA D’ARTISTA, MORT DE REVISTA

Un dels grans artistes que he tingut el plaer de conéixer ―més que fóra el simple fet de vore’l en vida i demanar un gelat al seu costat― malgrat la gran diferència d’edat que ens separava, era pintor i va viure una vida molt pareguda a la dels maudits francesos. D’existència realment intensa, Eladio Calleja va assaborir cada moment, cada minut, i ho va deixar plasmat en alguna de les seues obres, així com en els seus escrits. La meua idea no és la de fer cap investigació de la seua vida i obra ―cosa a què em dedicaré més avant―, sinó que es queda, simplement a escriure uns apunts que he extret, de pura casualitat, mitjançant la lectura de la vida de Verlaine.

Sobre l’obra d’Eladio, cal dir que va ser honesta i que, quan va assolir l’estil i el mètode propi, es pot considerar molt brillant. Cal atendre que, a partir del segle XX, i més quan ens endinsem en les peces abstractes, conceptuals, l’obra no es pot entendre sense l’artista. La vida i l’obra passen a ser elements dissolubles però inseparables. En la filosofia passa el mateix, com bé explica Onfray en les seues investigacions biogràfiques que, després, adjunta a l’escorcoll de l’obra literària.

Si l’obra de Calleja té una clara línia ascendent que arriba fins a la recerca d’allò més sublim, partint dels elements més bàsics i primaris, la seua vida, en el fons, recercava un estat quasi salvatge, mentre retornava a la follia i als excessos de manera constant. El treball i la casa no aportaven més que l’embolic dins del qual plasmava allò que realment desitjava però que era impossible d’aconseguir fora de la disbauxa i l’abús. No obstant això, pense que era honest en la plasmació de la idea i en el desenvolupament del relat, tant en els materials com en els colors i les textures. Però, allò que realment m’interessa hui, sobre la vida del gran artista, és la seua convicció.

Conten les cròniques franceses que, el dia de la mort de Verlaine, l’estàtua de la poésie, al frontó de l’Opera de Paris, va perdre el braç que sostenia la lira, i que va caure just a l’indret per on acabava de passar el taüt del poeta, en el seu funeral. La casualitat, però, va fer que,  el dia en què vaig comprar una xicoteta col·lecció de Calleja, el venedor ―i gran amic del pintor― em va contar que l’home, ja envellit i casat amb una dona molt més jove que ell li digué que si, a la seua mort, se n’anava amb algun altre, tornaria! La dona, com és normal, va refer la seua vida i, la tomba d’Eladio, després d’una forta tronada que va enderrocar un dels murs del cementeri de Benidoleig, va aparéixer enmig del camí. Honest fins a la mort i més enllà!



Salvador Sendra Perelló

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per re-portar a la vida un artista injustament oblidat

Salvador Sendra ha dit...

Jo el tinc molt present, sempre. Quan tinga temps, i gana, el tractaré en profunditat, (persona, personatge, obra, etc.) a vore si ens sorprén el resultat.
Una abraçada

Anònim ha dit...

El tinc en el record,en un lloc, on queden pòques còses, venía a casa, quant estava a València, ¡quantes nits fetes día! . vos parla qui era una xiqueta insomne, com hui, i amb molta curiositat per sentir tot el que passava en aquella mena de big ben que formaven si estaven junts,Eladio i mon pare, Mario. Recorde, amb alegría, el día de la meua ubica comunió, La celebrarem en un sequer de Pinedo, en una barraca, desde la finestra, guaitava, a vore qui venía, i vaig vore apareixer Eladio, amb un gran paper a la mà, el va obrir i preguntà: qué veus, jo vaig dir: ta casa. Era una còva i ... Ahí està la teua familia, hi havien, tot en marrons, unes hombres que semblaven persones, i ... Eixe paper, es el president del meu comedor, encara que comparteix protagonisme amb un del meu fill i un altre de mon pare. L'últim día que pasarem junts, les dos famílies, va ser a Benidoleig, On va polir una amatista per a fer un collar, qu'em furtaren, per cert, i dinarem,no recorde qué, amb Nancy,Fidias,Siki i Dito. Tinc moltes mes còses i recordar i anècdotes de materials pictòrics i demés, però la cosa mes gran, no podría compartir-la que ès, haver estat al seu costat, vivint-lo. El meu amor mes gran per aquell que va morir de viure. Reyes.

Anònim ha dit...

No soc anònima però estic prou apartada de les noves tecnologíes, la veritat ès que m'agradaría penjar una foto de la obra que, pot ser, no ha vist ningún, però, no sé com fer-ho, si a algú l'interes.sa, ....Reyes.

Salvador Sendra ha dit...

Reyes, t'agraïsc l'aportació! Contacta'm al Face.

Fermin Cubells ha dit...

Veus com no m'aclarixc

Fermin Cubells ha dit...

Porte dos hores intentant el.liminar i no puc mes que reproducir,un i un altre viage la mateixa merda, i la que volía, ni sé on està, i no soc Fermín, soc Reyes, o el que queda

Fermin Cubells ha dit...

No tinc face, i parle desde el mòvil de Fermín, tampòc en tinc, ni res qu'escomence a demanarne dades, però he llegit, Salvador, la teua opinió de la poèsia,soc poèta,que no poetissa, però en cadtellá. No es com parle, ès com sé escriure sense tantes faltes, no vaig estudiar valencià al col.legi, o com s'escriga.
Tengo dos fósiles de numulites que me dio Eladio y... Tremendas vivencias y, discrepancias con tus escritos, aunque... No tan graves.
¿Sabes que un poeta suelta su mano y sale gloria, sin querer, sin pensar, sólo sintiendo; esa mierda que hace que te sientas mejor o peor que los de más y que tú no dominas, eso que escribe por tí, por muy "morao" que vayas-también te digo que cuanto más, más.