Michel Onfray és
un prolífic escriptor i polemista televisiu francés, a més de professor de
Filosofia a la Université populaire de Caen, de la qual, a més, n’és director
i, d’ací poc, tancador. Abans el seguia per l’opció que proposava sobre
l’epicureisme, ja que el creia un bon
vivant. Sembla ser que tinc seriosos dubtes de percepció entre allò que jo
entenc com viure bé i la manera en què ho considera l’escriptor normand i, per
això, des de fa uns anys, he deixat de seguir-lo: ara em sorprén negativament.
La seua condició
d’anarquista ha quedat del tot desdibuixada per la constant intervenció als plateaux de televisió, ja que –i d’açò
hi ha moltes hores enregistrades— entra en constants contradiccions amb això
que es podria nomenar com la seua
convicció. Entre elles, i al meu parer la pitjor de totes, és la
utilització que fa de Camus per emmirallar-se en un pensador realment
revolucionari. D’altra banda, quan l’escoltes dir que es considera nietzschià,
també et fa que t’atures per pensar. I ho dic així perquè, d’entrada, estic
segur que eixes persones que li aporten gran part de la seua visió del món,
també hauran tingut una vida privada i hauran comés errades, i excessos, i
delictes, i contradiccions... Però, com a bons escolàstics, per una banda es
troba la persona i, per l’altra, l’obra o el personatge. A més, quan els dos
papers es confonen, se sol acabar malament.
Sòcrates no era
així. El filòsof grec era una persona integral, o això es pot deduir de la
manera com va morir: ell hauria d’haver sigut el vertader referent d’Onfray,
per la seua condició de xarrador i d’home crític que, alhora, ho és també de legal.
Ara bé, ací cal recordar que, per a Nietzsche, Sòcrates havia estat el pitjor
dels mals de la humanitat perquè feia valer una desmesurada racionalitat. I, si
estire una mica més el fil, quasi podria assegurar que, a Camus, tampoc li
haguera caigut massa bé, el filòsof grec. No obstant això, Onfray seguix
considerant-se deixeble d’una filosofia que té en la recerca del plaer la seua
meta màxima: un frare com a epicureista? Té sentit?
Si per
sentenciar Freud, Onfray va fer servir aspectes de la vida del psiquiatra per
comparar-los, cronològicament, amb allò que escrivia i que estudiava, i molts
d’ells de dubtosa vàlua, eixe mateix mètode el va fer servir en el cas de Sade.
Però, d’estes coses ja han parlat els crítics i Michel no n’ha eixit massa
afavorit. Jo, però, preferisc centrar-me en altres aspectes com, per exemple,
el d’aplicar el mètode utilitzat per criticar Freud i Sade a la resta d’autors
que tant admira: Nietzsche i Camus. Veritat que la cosa canvia? No obstant
això, a ell sí que li aniria bé perquè, a la fi, una vida monacal i de treball
remunerat li pot valer per explicar una existència coherent amb l’statu quo actual. La llei, per a un
individu que es considera anarquista, és una línia opressora que s’ha de
trencar per redefinir la societat i, per ser alhora coherent amb eixa
necessitat, s’ha de viure just en el seu límit, o traspassar-lo. A més, hi ha
persones a les quals la llei no els afecta perquè mai no n’arriben al límit;
les seues autorestriccions són més fèrries, encara: els moralistes, per
exemple.
Avise que jo puc
fer la crítica que em vinga en gana perquè, en el fons, sóc escolàstic, però
Onfray està en hores baixes, apropant-se al seu crépuscule, per incoherent a l’hora d’aplicar un mètode crític
general. Per ser artista, Michel, no cal ser un frare!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada