diumenge, 4 de gener de 2015

Morir per la llibertat

Recull la periodista Monica Iordache en l’exemplar del seu diari, el Presa Libera del 17 de novembre del 2004, unes interessants reflexions sobre el que seria l’últim congrés del Partit Comunista de Romania, allà pel llunyà 1989. A jutjar per estes reflexions sembla ser que el règim era inconscient del perill que l’assetjava.

Pocs mesos més tard, el propi dictador Nicoalae Ceacescu i la seua esposa i col·laboradora Elena, morien afusellats davant les càmeres de la televisió pública. Més que d’una mesura exemplificativa, es tractava d’evitar que adeptes a estos i el seu règim, travaren amb el seu recolzament a l’antic líder, el progrés d’una revolució que ja semblava impossible d’aturar.

Tot i així, en aquell XIV i últim congrés del PCR, el Partid Comunist Român, els esdeveniments es van desenvolupar seguint els paràmetres previstos. El camarada Nicolae va ser reelegit unànimement  entre les aclamacions dels compromissaris assistents. El partit, l’únic del país, sofria de forta piramidalitat, val a dir, als congressos només assistien els membres electes, i estos només ho eren si demostraven provada fidelitat al règim, partit i líder.

Tal i com recullen les actes, el camarada president va parlar i parlar, incansable com tots esperaven que ho fera, durant més de sis hores consecutives. El camarada per antonomàsia, va esfilagarsar un per un tots els problemes de la pàtria, i no va estalviar crítiques pròpies, que malgrat tot, cap dels allí estants, va jutjar com a sinceres. En aquell estat-presó que havia esdevingut la antiga Dàcia romana, ningú ignorava la realitat del carrer, i el partit era tan sols una via per a l’èxit, de fet, per a la major part de la població, la única possible.

Seguint el guió preestablert, el camarada va recollir durant el seu parlament epítets del tipus “benefactor del poble”, “geni insigne”, “pare de la pàtria”, “protector dels desvalguts”, “salvador de les masses populars”, etc. Ometem reproduir els passatges textuals del discurs del camarada, car una somera enumeració dels mateixos serviria per confondre les ments més conformades: un règim que maquillava la precària realitat social amb fanfàrries triomfalistes, no podia sinó utilitzar un llenguatge alambinat i monocord, grandiloqüent però monocord. Per definir el tipus de llenguatge emprat pel Partit durant les seus manifestacions de parer o qualsevol tipus d’expressió tant oral com escrita, el poble va encunyar el significatiu apel·latiu de limba de lemn, val a dir, llengua de llenya, llengua afregallada, travada, inexpressiva, buida.

Com algú que durant anys ha tingut la obligació d’aprendre a omplir llargs espais de temps en públic, el camarada màxim sabia també en ocasions, arrancar a la audiència aplaudiments espontanis. Dirigint-se als presents i apartant de la vista el paper on tenia el discurs imprès, va exclamar que la natura, també ella, era socialista. Durant uns breus instants va paladejar els rostres de sorpresa entre els assistents, i després va dirigir la mirada a la claraboia allà dalt al sostre, des de la qual es filtrava la llum d’un dia de novembre inusualment clar per a la època de l’any en que s’estava. Després, va continuar dient, que igual que els núvols s’havien apartat per deixar pas al Sol en el gloriós dia en que es reunia l’especial congrés que devia donar forma a una nova manera d’enfocar un futur que es presentava convuls, també este s’obriria de manera radiant front a l’impuls dels camarades del Partit, que com bé es sap, només volen el benestar de la pàtria.

Pel cap de tots flotava el fantasma de la caiguda del Mur de Berlí. L’est d’Europa i les nacions socialistes  -¿caldria més aviat parlar de sovietitzades?-, bullien en revoltes en aquell final d’any fatídic de 1989. De Bulgària a Txecoslovàquia, de Polònia als Balcans, que ja començaven a anunciar una dècada de conflictes que justificaren les paraules que el vell dirigent britànic Winston Churchill els va dedicar: “els Balcans produeixen més Història de la que poden digerir”.

Acabat el congrés, els compromissaris van tornar als seus llocs d’origen amb els mateixos dubtes de sempre. A jutjar per la rapidesa en que es van produir els fets posteriorment, costa creure que molts dels assistents no sapigueren que, a diferència d’allò que assegurava el dirigent màxim, no havia ni hauria un radiant futur per als socialisme romanès.  Poc més d’un mes més tard, el Partit Comunista Romanès cessava d’existir al bell mig d’un gegantesc bassal de sang. Poc més d’un mes més tard, el mateix dia de Nadal, l’anomenat Geni del Carpats i alguns dels seus més propers col·laboradors, eren executats front a les càmeres de la televisió pública. A la seua crònica, la periodista conclou afirmant que la caiguda del règim presenta encara hui en dia més ombres que llums. Molts aspectes segueixen sense ser elucidats vint anys després. Hui sabem que la elecció d’un Papa polonès no va tindre res de casual ni relacionat amb la capacitat del candidat per a presidir la trona de Sant Pere; un Papa polonès era la millor manera de minar des de l’interior  un règim presidencialista i autoritari, un règim incontestable per mitjans polítics o militars. Si no era possible la batalla de manera frontal i política es faria per altres canals subrepticis. El Sha de Pèrsia, per exemple, es va dedicar durant dècades a massacrar (en el sentit més literal de la paraula), a la seua oposició política, de mode que esta es va anar refugiant allà on el règim menys s’ho esperava, a les mesquites. En els curts mesos en que el Sha va sobreviure a l’exili, no va parar de preguntar-se una i altra volta, una i altra volta, cóm va ser possible ésser destronat per aquell clergue radical. Hui tant el Sha com el seu opositor, Khomeini, han mort, però només continua viu el règim de l’últim dels dos. Hui com ahir, el poble persa i altres tants al voltant del món, sofreixen la opressió i mancança de llibertats derivades d’un règim dictatorial, i de poc serveix ni consola pensar que abans es patia per causa d’un dirigent corrupte i ara en nom de Déu.

Tornant a Europa, les diferents fonts consultades a penes es posen d’acord en altra cosa que en apuntar la extrema celeritat dels esdeveniments que van conduir a la caiguda del règim socialista en Romania. A la llunyana ciutat de Timisoara, la Temeszvar dels temps de l’Imperi Austro-Hongarès, va prendre cos una petita rebel·lió encapçalada per Laszlo Tökes, un rector de la minoria hongaresa. Semblava quelcom de massa llunyà i insignificant com per a arribar a la mateixa capital. Tanmateix, als pocs dies, el focus d’infecció amenaçava ja a la mateixa capital. La rebel·lió havia anat sumant adeptes entre les nombroses masses de descontents  tot a l’ample del país. A la avui anomenada Piata Revolutiei, val a dir Plaça de la Revolució, perquè allí es coincideix a apuntar l’origen de la mateixa, el camarada Ceacescu va eixir a parlamentar amb les masses, les quals, enardides ja, van iniciar el camí cap al Comitelul Central al Armatei, la veïna seu del Quarter General de les Forces Armades. Una ordre suposadament emanada del Palau Presidencial, va manar obrir foc. No s’ha pogut determinar si va emanar del mateix líder del partit o si ho va ser, per contra, obra d’alguns dels seus col·laboradors. Tot i així, sí és possible pensar que molts alts dignataris del partit i les forces armades cregueren que una demostració de força permetria guanyar temps, el temps de mamprendre depuracions, de defenestrar responsables, de fer creure que s’actuava en pro del canvi, quan en realitat s’actuava per la preservació i supervivència del règim i que tot romanguera com estava. Altres volen creure que es va tractar d’una reacció d’autodefensa pel temor a les masses desencadenades davant de les més altes instàncies estatals.

Passat el temps, els nostàlgics del règim diuen que grupuscles d’agitadors professionals pagats per nacions estrangeres, s’havien infiltrat entre les masses populars per tal de forçar que aquestes amb el fervor de les seues accions reivindicatives, aconseguiren la definitiva caiguda del règim. Per a molts, l’alba d’un nou dia no socialista no arribaria a ser mai una realitat i van morir víctima d’aquell eufemisme anomenat “foc amic” perquè disparat per les mateixes tropes del teu país, tot i que la bala que et mata és sempre la teua enemiga independentment de que la disparen els teus connacionals o no, la gent del teu bàndol o el contrari...

A la principal artèria de la ciutat, la confluència de la gegantesca avinguda General Magueru amb la Piata Universitatii, es va registrar una massacre. Una miríade de cadàvers va atapeir el terra. El règim va finalment caure i la vida va continuar. Hui Romania compta amb pluralitat de partits coincidint però amb l’anterior règim en compartir masses de desencantats i descontents amb un present que fa preveure un futur de cada cop més gris.

Amb motiu del desè aniversari de les matances a la Plaça de la Universitat, després de deu anys d’imperfecta democràcia, les autoritats van decidir instal·lar una placa de marbre que recordara a les generacions futures allò esdevingut en aquell lloc en aquell fatídic final d’any de 1989. La placa deia textualment: 

Aici s-a murit pentru libertate  

Poques voltes, tan poc significa tant. Al poc temps d’instal·lada la placa, i emparat en la foscor de la nit, algú va pintar un interrogant al final de la frase. Un interrogant que semblava voler expressar la frustració per tanta sang vessada en va. ¿Ací es va morir per la llibertat? ... un to d’amarga reconvenció semblava emanar d’aquella curta frase profundament alterada en el seu significat amb només un signe. ¡Això és economia de llenguatge! 
 
 
Postscriptum – Anys més tard torne a passar per Piata Universitatii i veig que el temps ha esborrat l’interrogant. La frase segueix però sense recuperar el  seu pretès caràcter moralitzant primigeni: com un tímid palimpsest, a penes arriba un a discernir la paraula libertate, suplantada per una altra i una exclamació, ara diu... 

Aici s-a murit pentru… capitalism!

No hi ha dubte. Es tracta d’una afirmació categòrica que no deixa d’exhalar un cert regust siga de perplexitat que, pitjor encara, de resignació.

 

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 24 de gener del 2007