dimarts, 17 de novembre de 2015

EDUCACIÓ I REVOLTA SOCIAL

“Educació i revolta social”, de ser el títol d’una sèrie, esta seria de ciència ficció. L’educació està vinculada a mantindre l’ordre i a generar una mena de massa inofensiva. Si seguim amb Zizek, que el vaig fer valer en altre article, dubtaríem fins i tot de la democràcia, ja que la llei i l’estat es troben vinculats, de manera directa, amb el poder. El repartiment de mediocritat, per tant, és l’única cosa que es pot defensar amb un ordre semblant al que tenim. I això, fora de l’escola.
Les aules sempre han tingut jerarquia i disciplina, així com la família. La recorreguda expressió de «matar el pare» perd tota l’actualitat quan el pare passa a ser un element vulnerable i sense autoritat. El fill destinat a prendre el relleu per, així, capgirar els guanys realitzats pel seu progenitor i projectar-se de cara al futur, ja no té a qui substituir perquè no hi ha hagut autoritat, per tant, no hi ha hagut pare. La mateixa cosa es podria aplicar a l’escola, on el deixeble ja no es troba sotmés a la disciplina del mestre. De quina manera ha de buscar el motiu per a la revolta? Com a de «matar el pare» si esta figura s’associa amb l’autoritat?
La revolta, per tant, queda de banda per als individus criats en el sistema actual; mal criats. No obstant això, la revolta s’hi troba present en altres indrets, com hem observat darrerament pel nord d’Àfrica, per exemple. Però, si ara fem servir Hegel, el mal de la democràcia recau en una dialèctica inexistent entre l’amo i l’esclau, per una simple raó: perquè l’esclau no se sent captiu. L’esclau se sent lliure pels llocs on habitem. L’amo se sap amo, però col·lega de l’altre, mentre que l’esclau ja creu que té massa a perdre pel simple fet de plantejar la lluita, i tot encaixa.
Realment, Hegel mai hauria acceptat la frase que he fet servir de «matar el pare» perquè creia que on s’hi veu reflectit en el rival i, d’eliminar-lo, s’elimina també el reflex, o siga, la percepció que es té d’un mateix. L’ordre pot canviar però sense baixes, perquè les mateixes baixes farien impossible el canvi. El jo, per tant, és un simple reflex d’un en l’altre i la nostra societat ens fa creure que tots som iguals, cosa que ens anestesia, ens enganya i, a l’hora, ens impossibilita per a la revolta que ho puga capgirar. La societat funciona i els docents premiats seran els millors garants de l’ordre. L’educació contribuïx en una gran mesura a mantindre l’estatus d’esclau de la massa, inclosos els mateixos guardians.
Respecte a la lectura de Hegel, allò que ja no recordava era el vincle amb el desig que hi ha al darrere de les obres i les accions humanes. Però, fins i tot amb açò hem d’ensopegar perquè la mateixa massa social té els mateixos desitjos, per estúpids que semblen. Aleshores, amb el desig massificat i amb l’autoritat fent de col·lega, de qui ens hem de molestar? Front a qui ens hem de revoltar? I, a més, ja hem perdut fins i tot l’hàbit!
 

Salvador Sendra Perelló