dissabte, 14 de novembre de 2015

EDUCACIÓ I DESORDRE SOCIAL

Retornant al tema de l’educació que vaig encetar l’altre dia, he de dir que el fet d’escriure’n l’efecte, resulta d’una causa ben concreta: un article que vaig llegir on s’explicaven els malcriaments dels jóvens, adolescents i no tant. Realment, eixe article que ara no recorde on vaig llegir, ni qui era l’autor, explicava que la joventut no estava preparada per al fracàs i que, sota la seua autodefinició de dialogants, assemblearis o participatius, amagaven un fort esperit autoritari i asèptic. En definitiva, venia a explicar que intentaven bloquejar aquelles coses que no els agradaven o que exposaven punts de vista oposats als que ells defenien o integraven. Com podeu comprovar, a causa de la mancança de rigor d’este escrit que no cita les fonts, vos haureu de fiar de mi.

La família era una mala aliada per a l’esperit crític, com explicava fa uns dies a “Educació i ordre social”, però, l’educació, tampoc es queda curta! L’article de referència a l’inic del text ―i sense referència apuntada― tractava sobre la feblesa d’un sistema educatiu on la comoditat i la protecció són unes raons fonamentals per a la integració de l’alumnat, cosa que té repercussions dolentes quan afecten el malcriament de l’individu i la seua manera d’enfrontar-se a circumstàncies adverses. L’ordre social, per tant, es pot aconseguir amb una correcta educació i amb un sistema que integre els jóvens de cara al futur, que sempre és millor que el passat.

Per primera volta ―deien a l’inici de la crisi actual― els fills viuran pitjor que ho han fet els pares; la tendència s’invertix just en el moment en què més feblesa s’endevina en el comportament juvenil. El colp, per tant, té efectes seriosos que, segurament, fa servir com a punt de fuita l’ús de les noves tecnologies, on hi ha una important confusió entre la vida real i la virtual, i entre la pròpia i la aliena.

Ahir, al seminari de la UNED, davant de la meua, hi havia una ponència sobre un filòsof anomenat Zizek, on el ponent, en un moment de la seua intervenció, va centrar en discurs en la crítica educativa. Zizek pensa que l’educació, per massa integradora, democràtica i participativa, afeblix l’individu, creant un humà molt semblant al que definix l’article de referència que no recorde ara. Deia que, amb una educació més jeràrquica i autoritària, l’alumne tindria algun motiu per revoltar-se i oposar-se a allò que li estan dient i de què no pot participar. A més, observava que, amb l’actual sistema, més que persones crítiques, estava formant un ramat de persones educades per a una finalitat comuna i ordenada.

L’evolució, si se seguix un sistema ordenat, és lenta o, fins i tot, inexistent. Les vertaderes passes d’importància s’han donat a partir de malformacions o fets extraordinaris, on s’ha avançat de debò. La intel·ligència s’ha d’aplicar amb l’exposició a fets  i situacions incòmodes, o a pensaments diferents, no a refermar-se en els propis, per molt dialogants i participatius que siguen. Si Zizek pensa que el model educatiu ordenat seguix una finalitat per evitar sobresalts i per crear un individu eficaç, ho fa perquè, d’aplicar un sistema diferent, més elitista, jeràrquic i autoritari, l’alumnat podria tindre motius per revoltar-se i per oposar-se al model dels governants, i això no deu passar perquè es pot desequilibrar el trist sistema i l’ordre actual de poder, on la felicitat virtual de la massa es podria vore malmesa.

Quina cosa eixa, on el progressisme es torna conservadorisme i on les actituds més arcaiques són les úniques que poden crear individus capaços de capgirar el sistema o, si més no, de revoltar-s’hi. Quina mala intenció, fer esta reflexió ara, quan el govern està estudiant de premiar els millors docents. Quina maldat, la d’aprofundir en el tema quan, ara, qüestionem l’èxit del sistema i quan l’oposem a l’èxit de la societat. Quina casualitat, saber que, eixe premi, d’atorgar-se, es troba destinat als millors garants de l’ordre social. Quina anticipació, preveure que els millors garants de l’ordre són els pitjors educadors quant a potencial crític de l’alumnat i instint de revolta. En fi: molt divertit tot!



Salvador Sendra Perelló