Presó permanent revisable: Què fem amb el mal?

He volgut deixar passar uns quants dies, abans de publicar aquest post. No es pot encetar un debat o una reflexió enmig de l'emotivitat, la fúria o en ànim exaltat. Això ho deixem per a la dreta espanyola, salvatges i carronyers com són. Però el tema no és per prendre'l a "guassa". Ni tampoc per despatxar-los des de la fe, des de la fe de qualsevol de les ideologies. Convé una reflexió a fons.

Fa poques setmanes al Congrés va tornar la iniciativa de revocar la presó permanent revisable. Justament amb tot l'enrenou de la detenció de l'assassí de Diana Quer. Un subjecte perillós, que havia intentat segrestar una altra xica, ficar-la a un maleter... i encara gràcies que no ho va aconseguir. El "Chicle" segurament, faltaria les anàlisis dels perits forenses, és un psicòpata. La dreta mediàtica espanyola, salvatge i carronyera, va carregar contra l'esquerra amb tot el "grogisme" que són capaços.

No obstant això, el tema mereix una reflexió a fons, i haig de reconéixer que no tinc una resposta totalment clara, encara que en els darrers temps, he canviat la meua posició. El Dret Penal té tres funcions bàsiques: dissuadir, castigar i reinserir. La primera d'elles, dissuadir, implica que qualsevol membre de la societat davant l'oportunitat de cometre un delicte ha de pensar que rebrà un càstig i que això serà suficient perquè no cometa el delicte –si vaig a furtar i pense que em passaré entre 1 i 3 anys a la trena, és molt probable que no furte-, és una funció que tracta d'avançar-se al delicte. La segona és castigar, una vegada s'ha comés el delicte, la societat considera que qui l'ha comés mereix un càstig, eixa seria la funció original i més genuïna de la pena. Finalment, sobretot des de la Il·lustració es considera que la pena ha de reinserir al delinqüent.

És una decisió política configurar un sistema penal. I tot sistema penal té una ideologia al darrere. Bàsicament des de la Il·lustració podríem dir que hi ha dos corrents. Una més dominant que posa l'accent amb la reinserció, amb penes més lleus, penes alternatives a la presó, mesures educatives siga quina siga la pena, fer la presó útil facilitant el treball, l'aprenentatge, etc. I una altra que posa l'accent en castigar, amb penes més dures, fins i tot pena de mort, cadena perpetua, endurint les condicions a la presó reduint el contacte amb altres presos, etc.

Al darrere d'aquests corrents hi ha una concepció o altra de l'Ésser humà. Els que travessen per la reinserció, tenen el concepte de l'Ésser humà basat en "el bon salvatge" i "la tabula rasa", és a dir, l'Ésser humà és bo per naturalesa, només les circumstàncies el porten a delinquir, i el cervell no té res escrit ni programat, tot és aprenentatge, per tant, un delinqüent pot aprendre altres conductes i deixar de ser delinqüent. En canvi els que opten per castigar, tenen una altra concepció de l'Ésser humà, la de Hobbes i "Homo homini lupus est", l'Estat és el garant de la convivència, i tot aquell que no accepte les regles ha de ser castigat, a més a més, amb duresa, perquè és dolent i no vol acatar la Llei, i com més exemplar siga el càstig els altres que tinguen temptació de delinquir seran dissuadits més prompte.

A grans trets aquest seria el punt de partida de la reflexió. Optar per una política o una altra és una decisió política, social, implica posar de manifest quina concepció es té de l'Ésser Humà i quina societat es vol. Però òbviament, no tot és tan bonic com la teoria exposa. Per una banda trobem que sovint les penes més greus, les polítiques dels "castigadors", no tenen cap efecte dissuasiu, a un delinqüent igual li fa que el condemnen a 50 anys de presó que a cadena perpètua, igual li fa que li posen una pena de mort que el condemnen a cinc penes de mort, en canvi alguns estudis posen de manifest que en penes més baixes s'aconsegueix un efecte dissuasiu més gran. Per una altra banda, l'objectiu de la reinserció no s'aconsegueix en moltíssims casos, i, per si faltava alguna cosa, està el tema, que a mi personalment em porta de cap, dels psicòpates.

Els psicòpates no tenen possibilitat de reinserció. Són els assassins en sèrie, són els violadors amb llarg historial, són els que peguen les palisses a les seues parelles sovint, els pederastes, etc. No sols aquests, també ho són molts dels que dirigeixen bancs i s'inventen coses com les preferents i donen l'ordre de robar els estalvis dels majors. Aquests individus mai es reinseriran. No hi ha educació per ells que valga. No hi ha treballs, ni obres socials, ni sensibilització per a ells que valguen. Estan al marge de tot. Estan per damunt del bé i del mal. I quan isquen de la presó, delinquiran amb tota probabilitat. Cal llegir sobre psicòpates, fer-se una idea del que són, del que diuen els investigadors, i aleshores hom no pot més que esglaiar-se davant aquesta gent. I fer-se la pregunta: I ara què?

Ara bé, sabent el que sabem: Que volem fer amb els psicòpates? Seguim amb la naïf política de reinserció? Els donem dues lliçons del que és una bona persona i ja? Que fer amb un delinqüent amb nul·la capacitat de reinserció? El soltem i que torne a assassinar, violar, maltractar, abusar de xiquets, etc.? Sí, sé que és dur d'assumir. En la majoria dels casos, 99% -perquè Robert Hare diu que l'1% de la gent és psicòpata i no tots els psicòpates són delinqüents només uns pocs, molt pocs, per sort- els delinqüents es poden reinserir, però, ¿què fem amb eixe 1%, els psicòpates, que són els més perillosos incontrolables i irreinseribles?

Òskar "Rabosa".

PPsicòpata.

A les darreres setmanes s’ha constatat l’aïllament del PP a l’hora de fer govern. Tant el President del Govern en funcions, Mariano Rajoy, com la premsa cavernícola de dretes, es farten de demanar una Gran Coalició per tal de fer un govern estable, a l’ús de “les democràcies més avançades” –entengueu Alemanya-. Ells que ara van de demòcrates avançats no han entès res. No s’han adonat que el problema de la seua marginació no és “els altres”, “la esquerra” que no pot ni veure a la dreta. No va d’això. Pel que fa a la ideologia econòmica el P$x€ està a tocar del PP i C’s. El gran problema és que el PP té un comportament psicopàtic.

Amb unes poques línies repassarem breument els trets fonamentals dels psicòpates i veureu fàcilment com el PP els reuneix, llevat d’aquells que òbviament només poden ser atribuïts a persones físiques:

a) Encant superficial, gran capacitat verbal  i intel·ligència:

És indubtable que el PP des de l’arribada d’Aznar, era un partit amb encant. Davant el desgast del P$x€ de Felipe González arribava una nova gent al PP, els Aznar, Zaplana, Rato, Cascos, etc., que pareixien més moderns, ja no eixits de la transició. Amb un discurs optimista, que volia semblar més Europeu. Tots engominats, tots ben vestit, lluny de la imatge carca de la generació de la Transició. L’encant, el discurs europeu modern resultaven atractius. A més a més, era gent que semblava preparada, intel·ligent, i intel·ligents foren en desgastar al P$x€ i vendre il·lusions a la gent després de la catàstrofe Felipista-P$x€ra.

Més endavant hem pogut comprovar com la majoria dels seus projectes, i més a la Comunidad Valenciana, són enlluernadors però superficials.

b) Escassa fiabilitat i insensibilitat en las relaciones interpersonals generals:

Com a partit mai s’han mostrat fiables, i les relacions amb altres partits sempre han passat per interessos, per assolir el poder. Eren capaços de pactar amb el CiU i el PNB si no tenien majories absolutes, però que assoleixen majories absolutes, actuen despòticament, incloent amb els que han sigut els seus socis i els partits ideològicament més propers a ells. No tenen ninguna cura per mantenir llaços amb els altres partits, degut al seu tarannà autoritari. Això es demostra ara, havent sigut el partit amb més vots i diputats, no troba ni un sol partit que recolze la seua investidura, ni Coalició Canaria, ni PNB, ni CiU... està absolutament aïllat per haver sigut un dèspota els darrers quatre anys.

c) Falta de remordiments i vergonya:

No senten cap vergonya per ser els hereus del franquisme, no tenen cap remordiment pels crims del franquisme, no s’avergonyeixen de que encara hi haja més de 150.000 persones soterrades en cunetes. I això els deferència de qualsevol partit que no siga d’extrema dreta d’Europa, la Democràcia Cristiana alemanya condemna sense pal·liatius el nazisme, si volen comparar-se amb ells eixa es primera lliçó que haurien d’aprendre.

Per no sols això. No tenen cap vergonya per malversar diners públics amb aeroports, infraestructures deficitàries, inútils i/o absurdes. No tenen cap vergonya ni remordiment per tirar diners amb sobrecostos bestials.

No tenen cap vergonya pels casos de corrupció, ni pel finançament il·legal, ans al contrari, actuen amb un xuleria que espanta.

No tenen cap vergonya en utilitzar i manipular amb els morts del terrorisme per guanyar vots.

No sols aquestes conductes, però el lector sabrà afegir totes aquelles conductes que farien posar vermell a qualsevol persona normal i en el PP són defeses sense cap remordiment ni vergonya.

d) Conducta antisocial sense un motiu que la justifique, comportament maliciós i manipulador, comportament irresponsable, estil de vida parasitari i manca de metes realistes a llarg termini:

Tots aquests trets els reuneix el PP sense cap mena de dubte. És faria llarguíssim entrar en detall amb tots ells, però no obstant en podem ressaltar alguns.

Utilitzar sense justificació els aparells repressius de l’Estat de forma brutal en manifestacions pacífiques, incloent policies que rebenten les manifestacions per justificar la posterior agressió per part dels companys. Amb tot això fan uns excessiu i injustificat de la violència encara que siga contra menors, com el cas de la “primavera valenciana”. No sols això, són capaços d’enviar uns titellaires a la presó per un obra de ficció. No tenen cap escrúpol en fer lleis repressives que vulneren els Drets Humans.

De la irresponsabilitat millor no en parlem, des de com portar l’accident del Prestige –tot un despropòsit des del començament fins al final-, les mentides del 11-M –amb 200 morts per davant-, fins el cas Castor, provocant petits terratrèmols. Altra vegada la irresponsabilitat amb la gestió de diners públics. Irresponsabilitat amb firmar contractes de gestió privada de sanitat garantint beneficis. Irresponsabilitat amb les infraestructures inútils, projectes absurds...

L’estil de vida parasitari és més que evident, no sols el comportament individual dels membres corruptes del partit, també com a partit. Finançament il·legal, fer-se una seu amb diner negre de la corrupció, etc.

e) Autoestima exagerada, egocentrisme patològic i manca d’empatia, crueltat i insensibilitat:

Que al PP tenen una autoestima exagerada i egocentrisme patològic és més que evident. Veiem si no com es creuen que són el Partit que rescata a Espanya de les crisi, com és creuen els únics garant de la unitat nacional. Com es creuen que sense ells l’Estat estaria a la misèria i trencat. Ells són els més capacitats per administrar el destí de l’Estat.

La manca d’empatia també és evident. No els importa els desnonaments, no els importa la pobresa infantil, no els importen les víctimes de les estafes bancàries, no els importen els familiars de les víctimes de la repressió franquista a la postguerra, etc. Són incapaços de posar-se al lloc de l’altre i sentir dolor que estan patint. Tot això els fa cruels i insensibles.

f) Judici deficient i dificultat para aprendre de la experiència, incapacitat patològica para acceptar responsabilitat sobre els seus propis actes:

En el llarg repàs que hem fet demostren que no tenen un judici aplomat, que no aprenen res, doncs ni se’n penedeixen i a més es justifiquen. No accepten cap responsabilitat, ni per corrupció, ni per malbaratar el diners, ni per cap de les seues accions. Ens al contrari altius i orgullosos defensen les seues barbaritats a capa i espasa. 

El problema que té el PP no és ideològic. El P$x€ no té cap objecció en pactar amb la dreta, el problema que té el PP és del seu comportament psicopàtic.

 

Òskar "Rabosa".