A l’hora d’avaluar el per què de la decadència
d’occident o de vore si hi ha o no evidències d’un canvi de cicle econòmic, o
cultural ―tant ens fa―, són molts els qui fan càlculs amb xifres i
estadístiques. Però, hem de pensar que, si hi ha alguna evidència que les coses
no s’entenen és perquè perdem massa més temps fent càlculs i gràfics que
pensant la realitat de totes eixes tasques: hem confós la forma pel fons i no
entenem quin és el problema real.
Per a les persones de formació clàssica, eixes
cosetes els són molt fàcils de vore i se’n solen adonar ràpidament:
l’ostentació és decadència! Si mirem la vessant estètica, tant en la música com
en la pintura o l'arquitectura (per posar tres exemples), quan les persones no
aprecien els equilibris, les mesures, les forces o les bases realment
estètiques i ben fonamentades, és que comença a haver un problema. I això passa
quan l’espectador accepta el patetisme, les melodies o els ornaments que es
confonen per la bellesa i que provoquen una mena de doping sobre les sensacions que fa que el missatge siga perceptible
per al més insensible dels humans o, el que és paregut, per al més negat dels
usuaris.
El pecat dels pecats, a l’Antiga Grècia, era la ὕϐρις
(hybris), traduït com a orgull o
desmesura. La resta de faltes hi estaven subordinades. Per a estes persones, la hybris era el pitjor enemic de l’home i
de la democràcia; fins i tot, se li atorga la capacitat de tombar els grans
imperis de l’època, tot i que també es podria aplicar als posteriors. Ara, amb
el repàs mental que està fent el lector ―i si és valencià, més encara―, ja
podria donar per acabat l’article...
Cada pecat, però, hauria de tindre el seu contrari
en el camí de la correcció, i en este cas és la σωφροσύνη (sophrosyne), traduït com a moderació. I esta moderació es troba
molt lligada a la vertadera base estètica i cultural on, de vegades, és tan
sublim el missatge que només els iniciats el poden apreciar, i és on les
persones més cultivades gaudixen d’eixos xicotets guanys gairebé imperceptibles
per a la resta. El plaer és intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera, i este
goig no arriba a afectar els sentits més orgànics que s’estimulen a partir de
la desmesura. Una cosa és l’erotisme i l’altra la pornografia, per fer-ho
entenedor.
La
desmesura i l’ostentació de poder, fins i tot en el cas de creure’s per damunt
del bé i del mal, només significa que es viu en la major de les ignoràncies o,
millor encara, evidencia l’acumulació de complexos per part de l’ostentador.
Però, si les elits es comporten d’esta manera, ja vol dir que el sistema és
decadent i està corromput. Altra cosa és eixa: la de saber si qui és comporta
així és la vertadera elit o són els aficionats a la pornografia.
