Una entrevista
publicada a El País, amb el titular “Ada Colau: “Desobedeceremos las leyes que
nos parezcan injustas”, ha alçat una gran polseguera, justament per aquestes
declaracions, desobeir les lleis que semblen injustes. Tota la premsa de
dretes, la de falsa-esquerra, alguns o molts juristes, jutges... i tota mena de
voltors han atacat sense pietat a Ada Colau per aquestes declaracions. Fins i
tot, Iñaki Gabilondo, que últimament pica l’ullet als moviments socials, ha
carregat durament contra Colau. Oh, la Llei sagrada, qui gosa tocar-la?
Una lectura ràpida de
totes les declaracions conta l’Ada Colau, és més que suficient per adonar-se’n
que no hi ha més que repetició d’algunes bobades, una i una altra vegada
repetides: “La Llei deu complir-se”, “qui es salte la Llei haurà de pagar-ne
les conseqüències”, “açò serà l’anarquia”, “doncs jo no pagaré impostos”... No
he llegit ni un raonament mínimament fonamentat. No és que el raonament per a ser
fonamentat haja de coincidir amb el meu, pot discrepar, però almenys deu de
contenir una argumentació, una defensa de la Llei però amb raonaments profunds
i no les bajanades que un xiquet de 3 anys és capaç de repetir sense
enganyar-se. Vaja per davant, que jo no vaig a defensar la Llei, doncs jo crec
en la desobediència civil davant lleis, autoritats o poders de qualsevol tipus
en situacions manifestament injustes. I ara, més bé o més mal, encertadament o
equívocament, tractaré de raonar-ho.
El que cal complir la
Llei no és una qüestió nova. És tan vella com les primes lleis escrites en el
Dret romà, les anomenades Lleis de les XII Taules. Aleshores, els romans van
inventar un aforisme que segurament alguna vegada haureu sentit: Dura lex, sed lex
(la Llei és dura, però és Llei). La Llei escrita naix dels abusos que els
patricis, aristòcrates romans, fan al interpretar les lleis orals en perjudici de
la plebs. Amb això, es tractava del fet que la Llei escrita no fora tan
fàcilment interpretable o canviable, i amb l’esmentat aforisme es tractava de
dir que la Llei calia complir-la per damunt de qualsevol altra circumstància.
Sabeu que va provocar això? L’abús per part dels que feien la Llei, els
patricis, sobre la plebs. A què sembla un déjà vu? Mireu el que passa hui en
dia. Els romans van necessitar una, i una altra, revolta de la plebs perquè les
decisions de les seues assemblees tingueren valor de Llei. Això que va passar a
Roma, no és una cosa aïllada, es pot trobar a la llarg de la història allà on hi ha hagut
lleis escrites. Qui les fa, sempre les fa en profit d’uns pocs.
A la nostra cultura
occidental, la preponderància de Llei escrita ve de les escoles de pensament
anomenades positivisme jurídic o iuspositivisme, que estableixen que la només
és llei allò que el sobirà determina que és llei. Aquesta idea de pensament
s’enfronta amb el Dret natural o iusnaturisme que és la doctrina ètica i
jurídica que defensa l’existència de drets de l'home fonamentats o determinats
en la naturalesa humana, universals, anterior i superiors a les lleis de
l’estat (dret positiu) o als costums. La Declaració Universal de Drets Humans,
per exemple, és una Declaració basada en el concepte iusnaturalista del Dret.
Per als iusnaturalistes un ordenament jurídic que no reculla aquests Drets
fonamentals i essencials no seria un veritable ordenament jurídic.
Òbviament, tots els que
ataquen a Ada Colau, defenen el positivisme jurídic, posen la llei
aprovada per l’Estat amb determinades formalitats per damunt de qualsevol
valoració ètica. Ara bé, aquests mateixos, hipòcrites ells, a la vegada i quan els
convé –Cuba, Veneçuela, Iran, etc.- són els que sempre tenen a la boca la moral
i els Drets humans, demostrat que no tenen ni puta idea de què parlen.
El positivisme jurídic
no està exempt de riscos. Sostenir que la Llei aprovada mitjançant el
procediment constitucionalment establert és l’única Llei sense cap consideració
més, pot arribar a justificar les lleis antijueves nazis, l’apartheid a
Sud-àfrica o les polítiques de reeducació i gulag de Xina o l'URSS. Ara bé, no
només els règims totalitaris poden fer estralls, també els sistemes amb
“democràcies liberals”. En aquest cas són més subtils, no tan evidents, i
normalment la legislació tendeix a afavorir als rics, a les multinacionals, a
la banca... en definitiva a les elits econòmiques-financeres. Aquestes lleis, a
més a més, estan revestides d’una aura de legitimitat democràtica: el poble ha
elegit uns representants mitjançant un procés democràtic que els ha legitimat
per a fer les lleis [contra el poble]. Aquesta concepció és més letal que el verí una
taipan de la costa (Oxyuranus scutellatus), considerada la serp més verinosa del
món. No entraré en qüestions més a fons sobre la meua concepció sobre el Dret i la
Llei, però quedeu-vos amb que estic perquè la Llei deu respondre a criteris
ètics, de deure ser.
Ja siga per una
concepció iusnaturalista o bé per un “positivisme ètic”, em sembla clar, que la
Llei pot ser sotmesa a crítica sobre la seua legitimitat, no sols pel que fa a
la forma de la seua aprovació, sinó també pel seu contingut, si respecta
criteris ètics o no. La forma de defensar-se que té els ciutadans davant Lleis
que consideren injustes és la desobediència civil i l'objecció de consciència. La desobediència civil no és
una forma antidemocràtica d’actuar, més aviat al contrari. Com assenyala -a un
magnífic article del qual deixe el link baix- Juan Carlos Velasco Arroyo:
Dado
el marco oligopólico de los medios difusores de opinión pública, los
movimientos ciudadanos no encuentran con facilidad canales adecuados para que
sus deliberaciones lleguen al resto de la población y sus propuestas logren ser
incluidas en la agenda política. Para superar esos obstáculos, la transgresión
de una norma jurídica con la finalidad explícita de provocar un debate lo más
abierto posible sobre su justicia, su constitucionalidad o, simplemente, su
oportunidad, puede constituir una posibilidad legítima.
Ara bé, la
desobediència civil pot estar castigada per la llei, al suposar una infracció
de normes d’obligat compliment i si aquesta desobediència es fa des de les
institucions públiques per càrrecs públics, a més, pot ser constitutiva d’un
delicte de prevaricació. Sabent al que s’arrisca l’Ada Colau, a mi em sembla
legítim que vulga desobeir lleis que siguen injustes. I no serà que no hi ha
lleis injustes. Vist així, a algú li sembla destarifat proposar la desobediència
de la Llei? Pot o no pot ser legìtim desobeir una llei considerada injusta? Com
sempre espere els vostres comentaris.
Òskar “Rabosa”
Links relacionats:
Juan Carlos Velasco
Arroyo - Tomarse en serio la desobediencia civil Un criterio de legitimidad
democrática
