dijous, 4 de juny del 2015

Ada Colau i la desobediència de la Llei.

Una entrevista publicada a El País, amb el titular “Ada Colau: “Desobedeceremos las leyes que nos parezcan injustas”, ha alçat una gran polseguera, justament per aquestes declaracions, desobeir les lleis que semblen injustes. Tota la premsa de dretes, la de falsa-esquerra, alguns o molts juristes, jutges... i tota mena de voltors han atacat sense pietat a Ada Colau per aquestes declaracions. Fins i tot, Iñaki Gabilondo, que últimament pica l’ullet als moviments socials, ha carregat durament contra Colau. Oh, la Llei sagrada, qui gosa tocar-la?
Una lectura ràpida de totes les declaracions conta l’Ada Colau, és més que suficient per adonar-se’n que no hi ha més que repetició d’algunes bobades, una i una altra vegada repetides: “La Llei deu complir-se”, “qui es salte la Llei haurà de pagar-ne les conseqüències”, “açò serà l’anarquia”, “doncs jo no pagaré impostos”... No he llegit ni un raonament mínimament fonamentat. No és que el raonament per a ser fonamentat haja de coincidir amb el meu, pot discrepar, però almenys deu de contenir una argumentació, una defensa de la Llei però amb raonaments profunds i no les bajanades que un xiquet de 3 anys és capaç de repetir sense enganyar-se. Vaja per davant, que jo no vaig a defensar la Llei, doncs jo crec en la desobediència civil davant lleis, autoritats o poders de qualsevol tipus en situacions manifestament injustes. I ara, més bé o més mal, encertadament o equívocament, tractaré de raonar-ho.
El que cal complir la Llei no és una qüestió nova. És tan vella com les primes lleis escrites en el Dret romà, les anomenades Lleis de les XII Taules. Aleshores, els romans van inventar un aforisme que segurament alguna vegada haureu sentit: Dura lex, sed lex (la Llei és dura, però és Llei). La Llei escrita naix dels abusos que els patricis, aristòcrates romans, fan al interpretar les lleis orals en perjudici de la plebs. Amb això, es tractava del fet que la Llei escrita no fora tan fàcilment interpretable o canviable, i amb l’esmentat aforisme es tractava de dir que la Llei calia complir-la per damunt de qualsevol altra circumstància. Sabeu que va provocar això? L’abús per part dels que feien la Llei, els patricis, sobre la plebs. A què sembla un déjà vu? Mireu el que passa hui en dia. Els romans van necessitar una, i una altra, revolta de la plebs perquè les decisions de les seues assemblees tingueren valor de Llei. Això que va passar a Roma, no és una cosa aïllada, es pot trobar a la llarg de la història allà on hi ha hagut lleis escrites. Qui les fa, sempre les fa en profit d’uns pocs.
A la nostra cultura occidental, la preponderància de Llei escrita ve de les escoles de pensament anomenades positivisme jurídic o iuspositivisme, que estableixen que la només és llei allò que el sobirà determina que és llei. Aquesta idea de pensament s’enfronta amb el Dret natural o iusnaturisme que és la doctrina ètica i jurídica que defensa l’existència de drets de l'home fonamentats o determinats en la naturalesa humana, universals, anterior i superiors a les lleis de l’estat (dret positiu) o als costums. La Declaració Universal de Drets Humans, per exemple, és una Declaració basada en el concepte iusnaturalista del Dret. Per als iusnaturalistes un ordenament jurídic que no reculla aquests Drets fonamentals i essencials no seria un veritable ordenament jurídic.
Òbviament, tots els que ataquen a Ada Colau, defenen el positivisme jurídic, posen la llei aprovada per l’Estat amb determinades formalitats per damunt de qualsevol valoració ètica. Ara bé, aquests mateixos, hipòcrites ells, a la vegada i quan els convé –Cuba, Veneçuela, Iran, etc.- són els que sempre tenen a la boca la moral i els Drets humans, demostrat que no tenen ni puta idea de què parlen.
El positivisme jurídic no està exempt de riscos. Sostenir que la Llei aprovada mitjançant el procediment constitucionalment establert és l’única Llei sense cap consideració més, pot arribar a justificar les lleis antijueves nazis, l’apartheid a Sud-àfrica o les polítiques de reeducació i gulag de Xina o l'URSS. Ara bé, no només els règims totalitaris poden fer estralls, també els sistemes amb “democràcies liberals”. En aquest cas són més subtils, no tan evidents, i normalment la legislació tendeix a afavorir als rics, a les multinacionals, a la banca... en definitiva a les elits econòmiques-financeres. Aquestes lleis, a més a més, estan revestides d’una aura de legitimitat democràtica: el poble ha elegit uns representants mitjançant un procés democràtic que els ha legitimat per a fer les lleis [contra el poble]. Aquesta concepció és més letal que el verí una taipan de la costa (Oxyuranus scutellatus), considerada la serp més verinosa del món. No entraré en qüestions més a fons sobre la meua concepció sobre el Dret i la Llei, però quedeu-vos amb que estic perquè la Llei deu respondre a criteris ètics, de deure ser.
Ja siga per una concepció iusnaturalista o bé per un “positivisme ètic”, em sembla clar, que la Llei pot ser sotmesa a crítica sobre la seua legitimitat, no sols pel que fa a la forma de la seua aprovació, sinó també pel seu contingut, si respecta criteris ètics o no. La forma de defensar-se que té els ciutadans davant Lleis que consideren injustes és la desobediència civil i l'objecció de consciència. La desobediència civil no és una forma antidemocràtica d’actuar, més aviat al contrari. Com assenyala -a un magnífic article del qual deixe el link baix- Juan Carlos Velasco Arroyo:
Dado el marco oligopólico de los medios difusores de opinión pública, los movimientos ciudadanos no encuentran con facilidad canales adecuados para que sus deliberaciones lleguen al resto de la población y sus propuestas logren ser incluidas en la agenda política. Para superar esos obstáculos, la transgresión de una norma jurídica con la finalidad explícita de provocar un debate lo más abierto posible sobre su justicia, su constitucionalidad o, simplemente, su oportunidad, puede constituir una posibilidad legítima.
Ara bé, la desobediència civil pot estar castigada per la llei, al suposar una infracció de normes d’obligat compliment i si aquesta desobediència es fa des de les institucions públiques per càrrecs públics, a més, pot ser constitutiva d’un delicte de prevaricació. Sabent al que s’arrisca l’Ada Colau, a mi em sembla legítim que vulga desobeir lleis que siguen injustes. I no serà que no hi ha lleis injustes. Vist així, a algú li sembla destarifat proposar la desobediència de la Llei? Pot o no pot ser legìtim desobeir una llei considerada injusta? Com sempre espere els vostres comentaris. 

Òskar “Rabosa”
Links relacionats:
Juan Carlos Velasco Arroyo - Tomarse en serio la desobediencia civil Un criterio de legitimidad democrática

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran i fonamentat article que només mereix -al meu parer- lloances.

Òskar "Rabosa" ha dit...

Bon dia anònim,

Gràcies per les loances, i per llegir.

Unknown ha dit...

Bon dia,

En mi última entrada Prohibido hablar hago mención a la filósofa Arendt, (aunque ella prefería no hacerse denominar así)leyendo precisamente su teoría del totalitarismo(Theorie der totalen Herrschaft.

Tu entrada me recordó -también con mi lectura, estudio- en estos momentos de Arendt; dejo un extracto a mi modesto parecer interesante:

(...) La tautología del positivismo jurídico (la ley es la ley) es esencialmente inestable; o bien requiere por parte de los individuos un exceso de convicción o de sentido del deber, que puede -en las circunstancias históricas extremas del totalitarismo- transformarse en una colaboración ciega con la ejecución del crimen legal; o bien debe ser corregida, con todos los riesgos que esto comporta, a través de la incorporación del «derecho de desobediencia» a la propia constitución (en el sentido de una constitución «material», es decir de una práctica de las instituciones públicas, y no de un texto normativo).
Seguramente, sería un poco reduccionista proponer que cada uno de nosotros, en tanto que ciudadano, no tiene otra salida para no devenir él mismo un «pequeño Eichmann» en potencia, que transformarse en resistente a la autoridad (en «ciudadano contra los poderes». De la misma manera que sería ilusorio imaginar que un Estado o una sociedad en la que la desobediencia cívica figurara entre los «derechos fundamentales» quedaría por ello inmunizada contra toda degeneración totalitaria. Y sin embargo, a título cuanto menos de idea reguladora, esta es la elección que, según Arendt, debe orientar nuestra comprensión de lo político.

/.../

Ada Colau lleva muchísimo tiempo 'militando' entre y por la gente. Es una activista que conoce muy bien la institución --desde los cimientos--.

Un abrazo; muy buena reflexión, se aprende mucho.

Fem Diblogacions. ha dit...

Hola Loli,

Gracias por el aporte con cita de Arendt. Por cierto, a ella no le gustaba que la llamaran filósofa, ;). Este es de los comentarios que uno siempre espera leer.

Un abrazo.

Salvador Sendra ha dit...

Jo només pense si, qui es queixa de, suposat incompliment futur, va al teatre a vore Antígona. Si és així, per què es queixa? Si és que no, que vaja al teatre!!

Oskar "Rabosa" ha dit...

Cert i veritat, Saoro. Sòfocles ja tracta el tema a Antígona. I ho reflexa clarament quan posa en boca d'Antígona les següentes paraules:

"Sí, porque no es Zeus quien ha promulgado para mí esta prohibición [d'enterrar el seu germà Polinice], ni tampoco Niké, compañera de los dioses subterráneos, la que ha promulgado semejantes leyes a los hombres; y he creído que tus decretos, como mortal que eres, puedan tener primacía sobre las leyes no escritas, inmutables de los dioses. No son de hoy ni ayer esas leyes; existen desde siempre y nadie sabe a qué tiempos se remontan. No tenía, pues, por qué yo, que no temo la voluntad de ningún hombre, temer que los dioses me castigasen por haber infringido tus órdenes. Sabía muy bien, aun antes de tu decreto, que tenía que morir, y ¿cómo ignorarlo? Pero si debo morir antes de tiempo, declaro que a mis ojos esto tiene una ventaja. ¿Quién es el que, teniendo que vivir como yo en medio de innumerables angustias, no considera más ventajoso morir? Por tanto, la suerte que me espera y tú me reservas no me causa ninguna pena. En cambio, hubiera sido inmenso mi pesar si hubiese tolerado que el cuerpo del hijo de mi madre, después de su muerte, quedase sin sepultura. Lo demás me es indiferente. Si, a pesar de todo, te parece que he obrado como una insensata, bueno será que sepas que es quizás un loco quien me trata de loca."