dimarts, 31 de març de 2015

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.
Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.
Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.
Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.
Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.
 
Òskar "Rabosa"


2 comentaris:

Salvador Sendra ha dit...

Però, no patisques: encara pots fer-te!

Òskar "Rabosa" ha dit...

Trobe que el termini no ha precluit... sempre seré a temps... si canvie d'opinió, o no.