SOLILOQUI (O TENDÈNCIA ARTÍSTICA)

Una cosa és expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.

Per aconseguir els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i, a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?

El soliloqui és allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa. Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un missatge no sempre és culpa del receptor.

Salvador Sendra

UN PERIODISTO ENTREVISTANDO A LA FUTURA PORTAVOZA

Abans de començar, i per avisar aquelles persones que sobrepassen el nivell de sensibilitat mitjana, he de dir que això que seguix la breu introducció no és políticament correcte. Ara, i una volta feta l’advertència, qui continua és perquè creu que ho podrà suportar.

Escoltava a la ràdio, a RNE, una entrevista a una dona que ràpidament he endevinat que era de Podemos. Sembla ser que la xica –la veu de joveneta l’ha delatada— és qui ocuparà el cap de la llista de les eleccions europees. També, i a causa de la veu que se li percep i perquè a Podemos tothom i totdon està superpreparat i superpreparda, crec que la xica haurà gaudit d’una beca Erasmus. Amb això vull apuntar que haurà creuat els Pirineus i que coneixerà allò que trepitjarà durant uns anys, més que siga per familiaritat.

L’entrevista ha estat una merda. La senyoreta no tenia ni idea de com podia funcionar la UE i, a més, tenia poca empenta per cagar-se amb qui havia fundat dita Unió i amb qui l’ha desvirtuada. Ara bé, parlava del tot correctament, emprant masculins i femenins en cada substantiu o adjectiu que declinara. Una persona amb més impuls s’haguera queixat del neoliberalisme que guia la Unió, o de les disparitats entre territoris per les aplicacions de les polítiques d’austeritat, o de la manera en què des de Berlín marquen el ritme del continent, o de la necessitat de desfer-se d’empreses de gestió pública, els estats del sud, com a única contrapartida a les xifres de dèficit anual. Res de res, o almenys mentre jo l’escoltava...

Però ha parlat sobre la invisibilitat de la seua opció política. I no m’estranya en absolut ja que, amb una gent tan preparada com l’entrevistada, i tan correcta, resulta normal que ningú vullga convidar cap polític que no siga Iglesias –és l’únic que té una mica d’aire. Jo mateix, només he aconseguit eixir de la letargia quan he escoltat la paraula portavoza. M’he quedat a quadres perquè li han col·locat un morfema flexiu de gènere a una paraula que no en tenia. Portavoz no s’escriu portavozo! I he pensat amb la paraula juez, que és un cas semblant, ja que no es diu juezo i, per tant, tampoc s’hauria de dir jueza per formar el femení perquè modificant l’article ja n’hi ha prou. Altra cosa són les paraules que tenen assignat un gènere a causa del seu morfema, com per exemple abogado, ja transformada en abogada.

La cosa és que ràpidament he pensat la discriminació que patix el pobre periodisto que estava entrevistant la xica per dedicar-se a una professió amb un nom acabat en a, i sense que ningú s’haja mai plantejat que dita a puga ser un morfema de gènere, com en el cas de l’abogada.

Salvador Sendra

NO TENIM GUST NI PERSONALITAT

Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!

Salvador Sendra

SALUT I DOCTRINA

Des de l’11 de setembre de 2001 que s’ha iniciat una mena de por a allò que no s’entén; a tot allò que ens sembla foraster i estrany. Per exemple, m’he adonat de la reacció d’algunes persones que han visitat amb mi països islàmics i que no ho havien fet abans. Sembla que això d’haver transitat per llocs semblants abans de la fatídica data ens ha engrandit la cotna i eixamplat la ment perquè tenim la possibilitat d’anàlisi més desenvolupada i suportem millor les primeres impressions.

Trepitjar un estat islàmic sorprèn per la manera en què es fa públic el ritual de l’oració, i més si es tracta d’una gran ciutat. De sobte, tot s’atura i comença a escoltar-se, per la megafonia dels temples, la pregària; i açò passa a diferents hores del dia. Quan no s’entén què diuen els oradors, tot sembla boirós i inquietant, donant-se el cas de pensar que hi ha informacions estranyes que no podem descodificar. El mateix ritual ja sorprèn i incomoda el visitant que no sap com comportar-se.

Allò que no entenem ens sembla neguitós o, fins i tot, perillós. Quan hi ha gent que parla altres idiomes, ens sentim incòmodes perquè no entenem el missatge. Fins i tot, encara que l’entenem, si no és la nostra via d’expressió natural, podem pensar que se’ns escapa informació: expressions, llenguatge no verbal, actituds... Perquè entenem que hi ha voltes que no és fàcil separar-ho tot, tot i que, en el fons, sabem que es tracta d’un sistema de signes que ens permeten expressar-nos entre la nostra comunitat.

El llenguatge no és més que un codi, o siga, un contenidor d’informació. Podem pensar això si entenem que vestir-se és protegir-se del fred, o de la pluja, per exemple. Però sabem que hi ha tot un seguit d’elements –símbols, per exemple— que envolten estos actes i que es denominen cultura. Si ens centrem en la vestimenta, tot això s’elimina amb unes penyores denominades uniforme. Si ens centrem en el llenguatge, tot açò s’unifica amb unes penyores denominades llengües d’estat.

I escric açò simplement perquè hi ha una croada important contra els centres escolars públics per una causa que anomenen adoctrinament –ja hi vaig escriure altre article i no vull repetir-me. Però este adoctrinament només es dóna en les autonomies que tenen llengua pròpia! És graciós vore com a Murcia, a Andalucía, a Madrid o a Aragón no s’adoctrina ningú. I una cosa que està clara és que no es poden basar en els resultats de l’estudi PISA per carregar-se les altres llengües oficials, ja que no interferixen en els resultats de les matèries que s’avaluen i, a més, n’aporten de noves, com és l’aprenentatge d’eixes llengües. També resulta graciós vore com fa tres anys no s’adoctrinava ningú o com a Galicia no passa res d’açò.

Als estats islàmics hi ha les escoles alcoràniques, on els xiquets aprenen l’alcorà per poder-lo transmetre. Ací, els seminaris es troben buits mentre que les escoles concertades estan plenes i ben protegides per llei. Però ja he dit que no volia repetir-me.

Salut i doctrina

Salvador Sendra

Menjar gat.

En una d’eixes converses per FB, algú, ara no recorde bé qui, em van dir que jo em quedava massa en els conceptes i el que calia era treballar –pel partit polític de torn, supose- més. La veritat és que, els “homes d’acció política” sempre m’han deixat intrigat. Cal treballar més pel partit, per la societat, pel poble –diuen. Ho solen dir quan poses en evidència la manca de coherència de les accions del partit, dels principis, del sistema del qual xuclen o dels “ideals” que defensen. Això són conceptes –diuen. Com si els conceptes foren una cosa inútil, supèrflua o prescindible. A ells, no els cal tenir clar els conceptes per entregar-se amb cos i ànima a una causa.

Jo em pregunte, es pot fer una acció al món sense tenir en compte els conceptes. El llenguatge permet els pensaments, les idees, el raonament i per això establim conceptes. El concepte és l’abstracció intel·lectual de les característiques o notes d’un element físic (un gat) o ideal (per exemple, l’Estat, Democràcia), i és tota especificació que se li dóna a algun objecte, treball, etc.

Sense conceptes no hi ha raonament possible, no hi ha pensament, no podríem distingir un gat d'un conill. Imagineu-vos que aneu a un restaurant, i demaneu conill amb tomaqueta. El cambrer en compte de conill vos treu gat. Vosaltres que conegueu el concepte de gat i el de conill, que conegueu les característiques d’un gat i d’un conill, li reclameu al cambrer. Què pensaríeu si la resposta del cambrer fora, això són conceptes? Jo no sé vosaltres com reaccionaríeu, però jo li tire el plat al cap, per tractar de burlar-se de mi.

En elements físics és més fàcil adonar-se que els conceptes no es corresponen amb la realitat, perquè les característiques o notes que hem abstret ideològicament són fàcilment comprovables, es poden identificar amb el món físic. Però no passa el mateix amb els elements ideals. Com és un Estat? Com és la Democràcia? Són conceptes que porten milers d’anys desenvolupant-se, i no sempre al llarg de la història han tingut la mateixa consideració. I els conceptes actuals són un compendi dels conceptes anteriors, una renovació, una evolució i, a vegades, una involució.

Per a la majoria de la gent, en el sentit comú de la societat espanyola, Democràcia és anar a votar cada quatre anys i el reconeixement formal de les llibertats civils, prohibides durant el franquisme. Dins d’eixe concepte, bàsic i mutilat, de la Democràcia cap qualsevol cosa. És com dir, conill: animal mamífer amb sang calenta. Amb eixe concepte igual entra un conill que un gat, i en puritat, si el concepte no és més ampli, més concret i més ajustat, el cambrer no vos està prenent el pèl si vos treu un gat. Tu has dit conill i ell et treu un animal mamífer i amb sang calenta. I, també, et podria treure una rata. El mateix passa amb el concepte Democràcia. Si no es té clar que és una Democràcia, es pot creure que guillotinar “a l'enemic” i viure en un terrorisme d’Estat, és l'inici de la Democràcia.

Jo seguiré tractant els conceptes, posant-los en el seu just terme, donant-los la importància que tenen. Perquè si vaig a sopar i vull menjar conill, no vull que em donen gat, rata o el que li done la gana al cambrer. Perquè no m'agrada que em donen partitocràcia, corporocràcia o cleptocràcia per Democràcia. Perquè si treballe, m’agrada saber per a què treballe. I què trist em sembla que els que treballen “en la política” no vulguen tenir els conceptes clars! I ahí, es demostra el baix nivell dels polítics actuals.

I tu? Prefereixes menjar gat?


Oskar "Rabosa".